El final de la temporada 1971-72 no va poder ser més decepcionant per a la parròquia blanc-i-blava. El Gandia, acostumat a lluitar per les primeres posicions de la taula, va finalitzar la lliga de Tercera Divisió, grup 3, com a cuer, perdent matemàticament la categoria a falta de 4 partits per a la fi del campionat. El club, llastrat econòmicament per la construcció del flamant estadi Guillermo Olagüe, inaugurat l’ últim dia de 1967, afrontava amb moltes dificultats una nova Tercera Divisió, instaurada en la temporada 1970-71 i pràcticament professional, de només 4 grups.
Gandia, en efecte, no disposava del pols financer suficient per a competir amb rivals com el Nàstic de Tarragona, Terrassa, Alcoyano, Levante, Lleida o At.Baleares. L’ equip, a més, havia quedat orfe de la seua gran parella de davanters: Clares (traspassat al Castelló per 450.000 pesetes en la recta final de la temporada anterior) i Zuazu, que havia tornat a la seua ciutat natal, Tudela, per jugar en Tercera amb el CD Tudelano. Pepe Arnau, que complia la seua huitena temporada com entrenador gandià, dirigia, doncs, un equip integrat per jugadors de la casa (Maso, Tano, Sorribes, Soldevila…), més un grapat de jugadors cedits del Castelló, que no van aportar massa. Un equip que dificilment va poder competir en una lliga tan potent. Fins i tot, el final del campionat no va estar absent de polèmica, després que el jove defensa Juanín Vidal fòra apartat de l’ equip per discrepàncies amb el mister Arnau. Així doncs, el Gandia, que havia militat durant 19 temporades consecutives a Tercera, es despedia de la categoria en un ambient de gran decepció, que va provocar la deserció dels aficionats de les grades del Guillermo Olagüe. No obstant això, en este clima de depresió generalitzada, es va disputar, al mes de maig, i quan la lliga 1971/72 esgotava les seues últimes jornades, un partit de caràcter internacional, un partit històric, que va alçar una expectació inusitada i va provocar una gran il.lusió entre els aficionats gandians.
EL CAMPIONAT D’ EUROPA SUB-18.
Espanya va ser designada com a seu de la edició número 25 de la fase final del Campionat Europeu sub-18, un torneig organitzat per la UEFA que es celebrava de manera anual, i que servia d’ aparador per als millors jugadors juvenils europeus. El campionat es va disputar del 13 al 22 de maig de 1972 amb la presència de les 16 millors seleccions del continent, repartides en 4 grups. El grup B es va desenvolupar integrament a terres valencianes, concretament a Castelló de la Plana, València, Xàtiva…i Gandia.
El consistori gandià, amb Miguel Pérez Valdés com alcalde i màxim representant, i el CF Gandia, presidit per Guillermo Olagüe, es van postular per a ser una de les seus del campionat. Finalment, La Federació Valenciana de Futbol va acceptar la candidatura gandiana, atenent a que la ciutat disposava de les magnífiques instalacions de l’ estadi Guillermo Olagüe, considerat com un dels millors de la Tercera Divisió, i a una doble efemèride: els 400 anys de la defunció del Sant Patró de Gandia, i el 25 aniversari de la fundació del CF Gandia.
El grup B va comptar amb la participació de les seleccions d’ Alemanya Occidental, Hongria, Unió Soviètica i Escòcia. Les dues primeres jornades es van disputar als camps de Mestalla, Ciutat de València, i Castalia, deixant-se la tercera i decisiva jornada per a La Murta de Xàtiva (inaugurat l’ any 1920 i considerat l’ estadi més antic del futbol valencià i un dels més antics d’ Espanya), i el Guillermo Olagüe.
L’ estadi gandià va acollir l’ interesantíssim partit Hongria-Alemanya Occidental. Els hongaresos, que havien guanyat els seus primers dos partits i sumaven 4 punts, eren liders i tenien prou amb un empat per aconseguir la classificació (reservada al campió), mentre els alemans, amb una victòria davant la Unió Soviètica i una derrota davant Escòcia, necessitaven imperiosament la victòria.
GRAN EXPECTACIÓ
El partit es va disputar el dimecres 17 de maig, a les 18 hores, un horari intempestiu, però obligat, doncs el Guillermo Olagüe mancava d’ il.luminació artificial (no es va inaugurar fins l’ any 1974). L’ horari i el fet de jugar-se en un dia laborable no van impedir que el partit alçara una gran expectació a la capital de La Safor. La crònica del setmanari gandià Ciudad parlava d’ un ple absolut a l’ estadi blanc-i-blau, registrant-se una important recaptació de 200.000 pessetes; les entrades es van vendre a preus populars, 100 pessetes Tribuna (uns 14 euros actuals) i 50 pessetes General. El fons sud va ser reservat per ubicar els xiquets dels col.legis gandians, i el Guillermo Olagüe va comptar en les seues grades amb la il.lustre presència d’ Alfredo Di Stefano, entrenador del València CF. El partit va comptar, igualment, amb la presència de cameres de les televisions alemana i hongaresa, així com de diversos mitjans de comunicació nacionals i extrangers. Malgrat que delegacions dels dos equips van ser rebuts a l’ Ajuntament, on es va fer intercanvi de regals, el cronista del Ciudad lamentava els pobres prolegòmens sobre el terreny de joc: no es van anunciar les alineacions pels altaveus, es va trobar a faltar la presència d’ una banda de música que interpretara els himnes, i tampoc hi va haver cap acte representatiu del folklore valencià.
El partit, dirigit per l’ àrbitre internacional anglés mister Ken Burns, va finalitzar amb el resultat de 3-2 favorable als alemans, i segons la crònica d’ El Mundo Deportivo va ser un partit de «futbol preciosista», caracteritzat pel «juego extraordinario y la deportividad de los dos equipos». Worm va avançar els alemans a poc de començar el partit, però l’ hongares Eros empatava, poc després, en transformar un penal, arrivant-se al descans amb empat a 1 gol. En la represa, un gol de Selke, i un nou gol de Worm, posaven el 3-1 al marcador favorable a Alemanya, abans que Szeghalmi reduïra distàncies per a Hongria i posara emoció i incertesa en la recta final del partit. Amb la victòria final, els alemans es van proclamar campions de grup gràcies al goal average general, després de produïr-se un triple empat a 4 punts amb hongaresos i escosessos. Aquests últims, que van derrotar per 2-0 l’ Unió Soviètica a Xàtiva, en un partit que va registrar un altre ple de gom a gom, es van quedar a només 2 gols de superar els alemans en el goal average i d’ aconseguir la classificació.
En les semifinals, els teutons van derrotar Espanya en la tanda de penals després d’ empatar a dos gols, caiguent per 2-0 davant Anglaterra en la gran final, disputada a l’ estadi barcelonés de Sarrià.
DIETER MULLER I SCHUMACHER
Dels futbolistes que van actuar a Gandia va gaudir d’ una destacada trajectòria el porter alemà Holeder, campió de la Bundeslliga amb l’ Stuttgart en 1984, i convocat, encara que no va debutar, per a disputar l’ Eurocopa del mateix any amb la selecció absoluta; el defensa Korbel, va jugar 19 temporades amb l’ Eintracht de Frankfurt, passant a la història com el jugador amb més partits disputats de la Bundeslliga; Dieter Kaster, anomenat posteriorment Dieter Muller després d’ adoptar el cognom de son pare adoptiu, va ser un dels millors golejadors de la lliga alemana de finals dels setanta, a més de màxim golejador i subcampió de l’ Eurocopa de 1976.
Del costat hongarés, pocs jugadors van tindre una carrera destacada. Només Komjati, amb una llarga trajectòria amb el Vasas de Budapest, Eros o Weimper van aconseguir ser internacionals absoluts. No obstant això, de tots els futbolistes que van estar a Gandia, el jugador que va gaudir d’ una carrera més brillant (i també polèmica) no va disputar, paradoxalment, ni un sol minut al Guillermo Olagüe, doncs va estar en la banqueta, ocupant el lloc de porter suplent. Es tractava de l’ alemà Harald «Toni» Schumacher, que va defensar durant 15 temporades la porteria del Colonia, amb el qual va ser campió de Lliga i Copa, i que va ser considerat com un dels millors porters del món en la dècada dels 80, sent campió amb Alemanya de l’ Eurocopa de 1980, i sub-campió dels Mundials de 1982 i 1986.
Especialment conmovedor va ser el cas del davanter alemà Bosbach. Pocs mesos després de jugar a Gandia amb la seua selecció, i de firmar el seu primer contrat professional amb el Colonia, la seua incipient carrera es va veure interrompuda dramàticament, perdent la vida, en companyia de la seua parella, en un accident de tràfic al setembre de 1972.
Xavi Martí-Futbol en la Ribera del Serpis.
Deja una respuesta