Fútbol en la Ribera del Serpis.

En la primavera de 1939 finalitza la guerra civil espanyola, però, amb la fi del conflicte l’ horror no va desaparèixer. S’ obri un periode gris i dramàtic; una època de fam, misèria, autarquia, repressió, rancúnia i venjança. En aquest periode tan desolador, el futbol, allò més important d’ entre les coses menys importants, sobreviu a Gandia gràcies a l’ esforç d’ un grup d’ entusiastes futbolistes que tracten de mantindre l’ activitat. Els temps gloriosos del CD Gandia, el primer equip semi-professional de la ciutat, havien passat a millor vida; amb el començament de la guerra, en juliol de 1936, el club cessa la seua activitat, desapareguent definitivament l’ any 1937. El seu camp, el Serpis, situat a la vora del riu, en l’ actual Plaça del Tirant, va desaparèixer igualment durant la contesa bèlica. Justament, la falta d’ un terreny de joc estable va suposar un hàndicap considerable i va provocar que els diversos intents per reactivar el futbol foren efímers i infructuosos.

La UD Ducal, aparegut l’ any 1940, jugaba al camp Ducal (conegut també com dels Jesuites), situat en l’ hort del Palau del Sant Duc, molt a prop del desaparegut Serpis. En el Camp Ducal va jugar també l’ Agrupación Deportiva Gandia, l’ equip de les Congregacions Marianes, que va arribar a competir al futbol federat, en la temporada 1941/42, militant al grup 5 de la Segona Regional. Un altre equip ressenyable va ser el Frente de Juventudes, destacat campió provincial en la temporada 1942/43. 

La desaparició del camp Ducal va ser un colp dur per al futbol local, que va haver de buscar un nou terreny. El va trobar en un solar propietat dels Pares Escolapis, al començament del carrer Sant Francesc de Borja. Posteriorment, en 1946, s’ habilita el camp del Bulevar, als terrenys del cinema del mateix nom, situat al costat de l’ Institut Ausiàs March. Aquest nou camp provoca la reaparició de l’ AD Gandia, i també d’ un nou equip anomenat Atómico. D’ estos dos equips sorgirà, als últims dies de 1946, un nou club, la fundació del qual va estar instigada per un jove de 29 anys que destacava per la seua passió futbolística i per la seua gran capacitat organitzativa; el seu nom era Andrés Merí, i el nou equip, el Club de Futbol Gandia.

En este context tan difícil es prodigaren jugadors  com Enrique Melo, Codert, Martinet, Bertó, Canet o dos joves que aconseguirien arribar al futbol professional, els primers en la història de la ciutat de Gandia: el porter Alberto Pascual i l’ extrem dret Segarra.

ALBERTO PASCUAL

El 20 de novembre de 1922 va nàixer a Gandia Alberto Pascual Escriche. Després de jugar amb equips de categories inferiors com l’ Escuelas Pías o el Delfin, juga amb l’ AD Gandia als primers anys de la dècada dels quaranta.

Les seues aptituts baix els tres pals propicien, en la temporada 1942/43, el seu fitxatge com a jugador professional amb l’ Hércules d’ Alacant. Amb l’ equip alacantí jugarà tres temporades en Segona Divisió i aconseguirà un ascens a Primera Divisió en la temporada 1944/45. No obstant això, Alberto juga poc i acaba canviant d’ aires en busca de minuts, fitxant pel Levante UD. Amb els granotes militarà 5 temporades (1 en Tercera i 4 en Segona), convertint-se en un jugador important i aconseguint, ara sí, la titularitat. Les seues bones actuacions amb l’ equip del camp de Vallejo provoquen l’ interés de l’ Alcoyano de Primera Divisió, amb el qual fitxa en la temporada 1950/51. Alberto no arribarà a debutar en cap partit de Lliga de la màxima categoria, i sols jugarà 1 partit de la Copa Federació. La seua continuïtat al futbol professional es va veure trencada, de forma sobtada, amb la mort de son pare, un fet que provoca el seu retorn a Gandia per dedicar-se als negocis familiars.

SEGARRA

Guillermo Segarra Ortolà va nàixer, per motius laborals paterns, a Mombuey, en la provincia de Zamora, el 7 d’ octubre de 1921, residint des d’ els 2 anys a Gandia. Juga en el camp del Serpis amb el Delfines i la Unión Levantina i, finalitzada la guerra, defensa la samarreta de la UD Ducal. Les seues qualitats físiques i la seua habilitat com extrem dret propicien, en la temporada 1941/42, el seu fitxatge amb el Levante UD de Segona Divisió. El Real Zaragoza, rival del Levante i campió de Segona, es fixa en Segarra i l’ incorpora al seu planter. El davanter gandià debutarà en Primera Divisió amb l’ equip aragonés un 25 d’ octubre de 1942 al camp del Deportivo de La Coruña. Segarra no gaudirà de més oportunitats amb el Zaragoza, tornant al Levante UD en la temporada 1943/44, i fitxant una temporada després per l’ Alcoyano, amb el qual aconsegueix l’ històric primer ascens de l’ equip d’ El Collao a la Primera Divisió. El nostre protagonista torna a jugar en Primera amb els alcoianistes en la campanya 1945/46, encara que sols participa en 3 partits, gaudint de més protagonisme en la Copa del Generalísimo, on és titular i té una destacada actuació en la eliminatòria davant el totpoderós Athletic de Bilbao; l’ Alcoyano elimina l’ equip basc abans de caure en quarts de final davant el Real Madrid.

Però la millor temporada de Segarra en Primera va arribar en la campanya 1946/47, sent titular amb el seu nou club, el Real Múrcia, i marcant 4 gols, els quals, no obstant això, no van ser suficients per evitar el descens de l’ equip pimentoner en la promoció de permanència davant la Real Sociedad; curiosament, el pas del gandià per la Primera Divisió amb Zaragoza, Alcoyano i Múrcia es va saldar sempre amb un trist descens.

En les següents campanyes Segarra es va consolidar en la Segona Divisió defensant les samarrets del Mestalla i Hércules, posant fi al seu periode professional en la temporada 1950/51 a les files del Ceuta, i fitxant pel Gandia en la temporada següent.

DOS ASCENS I DEBUT EN TERCERA.

Miguel Boronad (co-fundador de l’ empresa portuaria Navarro i Boronad) és el president d’ un Gandia que pretén, d’ una vegada per totes, abandonar la Segona Regional, mentre Andrés Merí, alma mater del club, exerceix com entrenador. La gran notícia en la temporada 1951/52 serà l’ arribada dels dos fills pròdigs, els dos professionals gandians, Alberto Pascual i Guillermo Segarra, una circumstància que desperta la il.lusió d’ una afició que començava a estar abonada al desànim després de diversos intents infructuosos per abandonar la darrera categoria del futbol valencià.

Amb els dos fitxatge estelars el Gandia es proclama brillant campió del seu grup, aconseguint classificar-se per a disputar la lligueta d’ ascens. Els blanc-i-blaus, després d’ una polèmica derrota en la darrera jornada al camp del Burriana, amb una discutida actuació arbitral, finalitzen segons per darrere de l’ Albalat; sols puja el primer, però l’ aparició d’ una vacant propicia l’ anhelat ascens del Gandia a Primera Regional. Segarra, en el seu retorn a Gandia, participarà en 17 partits, aconseguint 15 gols, una magnífica mitjana golejadora, mentre Alberto defensarà la porteria gandiana en 23 partits.

En la temporada 1952/53 el Gandia debuta en Primera Regional, aconseguint un nou titol de campió i una nova classificació per a la lligueta d’ ascens. Alberto Pascual es ara entrenador-jugador de l’ equip, i Segarra un dels jugadors clau en la recta final del campionat. En la lligueta final el Gandia s’ enfronta davant el Yeclano i el Cartagenera, amb 2 places d’ ascens en joc. Els gandians, novament, es queden inicialment sense premi (finalitzen tercers), però una vacant in extremis per la retirada del Conquense, li permet debutar per fi en Tercera Divisió nacional, una categoria d’ un nivell equivalent a l’ actual Segona RFEF.

Així doncs, el 13 de setembre de 1953 el Gandia s’ estrena al Monduber en la nova categoria davant el potent Levante UD, l’ ex-equip d’ Alberto i Segarra. Els llevantinistes s’ imposen per 0-1 i Segarra forma part de l’ històric equip gandià debutant en Tercera. Alberto Pascual, tindrà una participació discreta amb l’ equip, i sols participarà en 3 partits durant el començament de la lliga. Segarra, per la seua part, serà un habitual durant la primera volta del campionat. Amb l’ equip mal situat en la classificació, arriba, en l’ equador del campionat, l’ internacional Mundo per ocupar el càrrec d’ entrenador, a més de les incorporacions d’ ex jugadors de Primera com el davanter Juanete i el porter Martí, i també d’ un altre davanter, l’ ex-jugador del Levante Pepe Llopis. Els nous fitxatges resten oportunitats als jugadors de casa, i així, Alberto no tornarà a jugar i Segarra sols participarà en 1 partit de la segona volta.

El Gandia de la temporada 1953/54 finalitzarà la lliga en una meritòria sisena posició. Serà la darrera temporada amb l’ equip de Segarra i Alberto.

A finals dels cinquanta l’ equip blanc-i-blau es consolidarà en la Tercera Divisió, disputant, fins i tot, dues promocions d’ ascens a Segona. Les condicions de vida milloren tímidament a Espanya, no obstant això, el PIB era quasi la meitat del de França o Alemanya, i l’ esperança de vida de 62 anys. El dia a dia es dibuixava amb colors de tons grisos, i Josep Piera tenia raó: «puta postguerra».

Xavi Martí-Futbol en la Ribera del Serpis.

(Gràcies a Paco Martí i a Maruja Segarra).