Fútbol en la Ribera del Serpis.

En la temporada 2015/2016 el CF Gandia jugava per segona campanya consecutiva a Primera Regional, i l’ objectiu de l’ equip no era l’ ascens; tampoc era la permanència; ni tan sols l’ objectiu era guanyar partits; l’ objectiu del Gandia, de l’ equip que havia jugat 43 temporades en Tercera Divisió i havia estat 3 vegades campió de la categoria, que havia participat 13 temporades en Segona B i havia aconseguit ser 1 vegada campió, l’ equip que havia disputat 5 promocions d’ ascens a Segona Divisió, eixe equip, el Club de Fútbol Gandia, un històric del futbol valencià, tenia com objectiu en esta temporada presentar el suficient número de jugadors per a no quedar desqualificat i tractar d’ aconseguir un resultat honrós, d’ evitar una golejada humiliant.

El Gandia era una mena de pària, un equip on ningú volia jugar, un club sumit en l’ oblit i la desgràcia més absoluta. L’ equip on havien jugat Maso, Pomar, Sorribes, Soldevila, Melo, Barea, Clares, Juanin, Pallarés, Tano, Sendra, Errandonea, Basauri, Palonés, Juárez, Chesa, Carlos Santandreu, Franco, Pepe Albelda, Marcos Estruch, Naveiro… era un equip del qual pràcticamente ningú no volia saber res.

El Gandia, ofegat en la desgràcia econòmica i esportiva, lastrat per un deute estratosfèric, s’ havia despenyat, en només 3 temporades, i després de patir tres descens consecutius, des de la Segona B fins la Primera Regional.

Els resultats del Gandia, malgrat jugar en una categoria tan modesta com esta, no van millorar, més be al contrari:  les golejades se succeïen quasi setmana rere setmana. La golejada de les golejades, la gran golejada, es va produïr en l’ última jornada de la temporada 2014/2015. Va ser un 18-0 (no hi ha cap error tipogràfic, en van ser divuit) en el camp del Sant Joan. Malgrat eixe terrible resultat l’ equip va salvar la categoria. Hauria sigut millor no fer-ho.

El primer partit de lliga de la temporada 2015/16 anava a ser indicatiu del que passaria en la resta del campionat: el Gandia perdia a casa per 0-7 davant El Campello. En les següents jornades els resultats seran més propis de waterpolo o d’ hoquei sobre herba:  9-0 a Mutxamel, 10-1 a Sant vicent del Raspeig, ó 8-0 a Pedreguer. Amb aquests resultats era evident que fugir del descens a la Segona Regional era una autèntica quimera. El CF Gandia, amb el seu prestigi al nivell del subsol, i amb dos clubs de la ciutat en Regional Preferent, la UE Gandia i el Portuarios, més altres dos en Segona Regional, el CF Base Gandia i la UE Gandia B, va haver de buscar jugadors baix les pedres, confeccionant finalment un planter amb futbolistes molt modests; un grup de jugadors majoritàriament integrat per immigrants o persones procedents d’ entorns familiars desestructurats. Jesús Sendra, president del Gandia, recordava aquell equip, amb resignat sentit de l’ humor, en una entrevista de 2022 amb Marc Oliva, de Ràdio Gandia: «aquells jugadors eren molt bons xics, però sabien de futbol el que jo d’ obispo«. Sendra no va desaprofitar l’ oportunitat, en la mateixa entrevista, de fer un emocionat reconeiximent a l’ entrenador d’ aquell equip, Lázaro Moreno, l’ alma mater del Gandia en aquella temporada,  l’ home que es va mantindre al càrrec malgrat totes les adversitats i que no va llençar la tovallola fins la fi del campionat.

En la jornada 24 d’ aquella infortunada temporada el Gandia era l’ últim classificat i jugava al camp del Real de Gandia. L’ equip ja estava matematicàment descendit, després de sumar només 4 punts, aconseguits en 4 partits que finalitzaren amb empat. No obstant això, l’ equip podia dir-se que es trobava al millor moment del campionat, després d’ empatar al camp del Callosa d’ En Sarrià (2-2) en la jornada 22 (primer punt aconseguit fòra de casa) i tornar a empatar a casa, en la següent jornada, davant el Benissa (1-1). El casiller de victòries del Gandia, no obstant això, acumulava pols i teranyines. L’ equip no havia aconseguit encara cap triomf, però anava a imposar-se per 0-3 al camp del Real de Gandia. Però, com no podia ser d’ una altra manera en la temporada més trista de la història, la victòria al Real no es va celebrar al terreny de joc, perquè és va produïr als despatxs, després d’ una reclamació per alineació indeguda del Real de Gandia. El partit, en realitat, va finalitzar, com era previsible, amb una nova derrota per 3-1.

Amb la victòria administrativa al Real i els dos empats anteriors, el Gandia acumulava, doncs, tres partits sense perdre. El campionat es paralitzava durant dues setmanes a causa de les festivitats de Falles i de Setmana Santa. Quedaven 6 partits per a la fi i l’ equip de Lázaro Moreno somiava amb esquivar la darrera posició de la taula, superant el seu rival més directe, l’ Atlético Callosa d’ En Sarrià. Somiava amb finalitzar la lliga dignament i, qui sap, aconseguir la primera victòria sobre el terreny de joc…el següent partit davant el Jove español B, al Guillermo Olagüe, el Gandia va perdre per 0-8. La resta de partits també es van perdre, incloent un altre 0-8 a casa davant el Xeraco, en la penúltima jornada. L’ equip blanc-i-blau va finalitzar últim del seu grup amb 7 punts i, a més, va tindre el dubtós honor de ser el pitjor equip de tota la Primera Regional.

Amb un balanç tan desastrós semblava inevitable una desaparició que venia ajornant-se des de feia tres temporades. Però el Gandia, com va recordar en una assemblea Miguel Ángel Picornell, és com un gat, en referència a les seues set vides i a la quantitat de vegades en què el club ha estat a la vora de la dasaparició, aconseguint sempre sobreviure.

Analitzant les temporades 2014/15 i 2015/16 amb la perspectiva que dona el pas del temps, la pregunta sorgeix inevitable: com va ser possible que aquell grup de directius encapçalats per Jesús Sendra decidiren continuar endavant en unes condicions tan lamentables i amb uns resultats esportius tan desastrosos? no haguera estat més lògic posar fi a aquella angoixa? finiquitar aquell desastre interminable d’ una vegada? és evident que la resposta a aquesta qüestió té a veure, ineludiblement, amb els sentiments.

El Club de Futbol Gandia podrà ser un equip molt menut en un terreny de joc, però romandrà sempre, passe el que passe, un gran club en el cor d’ algunes persones.