A la fi de la dècada dels 60 el futbol espanyol viu un autèntic boom futbolístic: els tornejos d’estiu. Es tracta de mini-competicions amistoses que es disputen, majoritàriament, el mes d’agost i en localitats turístiques, i que servixen d’aperitiu per a l’aficionat abans del començament de la lliga (en el primer cap de setmana de setembre), i d’aparador on exhibir als nous fitxatges. El trofeu Carranza (Cádiz), el Teresa Herrera (A Coruña) i el Colombino (Huelva) es convertixen en els més populars i acullen, no sols als millors equips espanyols, sinó també a molts estrangers. Amb els anys, el prestigi i l’expectació que adquirixen els trofeus d’estiu provoquen que alguns d’ells aconseguisquen, en realitat, la condició de qualsevol cosa menys amistosos.
PRIMERES EDICIONS
En 1974, Gandia, que és ja una puixant ciutat turística, busca potenciar la seua marca i organitza el seu propi torneig: el Trofeu Ciutat de Gandia. El cartell de la primera edició serà confeccionat seguint els criteris que caracteritzen als tornejos més exitosos: presència d’un equip local (el Gandia), d’un equip que servisca de reclam turístic (el Real Madrid-Castilla) i d’un equip estranger que conferisca caché internacional al torneig (l’ Huracán de Buceo uruguaià).
El Gandia ve de patir una campanya (la 1973-74) decebedora. A les ordres de l’ex-futbolista del València, Paquito, l’equip descendix a Regional Preferent després de finalitzar en dessetena posició del grup 3 de Tercera Divisió (la Segona B no existix encara i la Tercera era una potent competició de només 4 grups). Per a la Preferent es recupera com a entrenador a Pepe Llopis, un home molt recordat a Gandia, perquè va ser futbolista i entrenador de l’equip que en la dècada dels cinquanta va disputar dues promocions d’ascens a Segona Divisió. L’equip blanc-i-blau és una combinació de pesos pesants (Maso, Sorribes, Soldevila i Tano), acompanyats de futbolistes procedents de la pedrera, com Chova o el porter Isidro, i d’ un grapat de jóvens futbolistes forans sorgits d’importants pedreres com Ramón González (Espanyol), Cisneros (Betis) o Rasilla i Sánchez Corona (Real Madrid).
El Real Madrid-Castilla, per part seua, és un equip creat ad hoc amb presència majoritària de jugadors del Castilla, que milita en Tercera Divisió, reforçat per a l’ocasió amb els jugadors del primer equip Touriño, Ortega, Rubiñán i, especialment, el porter García Remón, qui serà internacional absolut i defendrà durant 14 temporades la porteria del primer equip merengue. En el Castilla jugava igualment Isidoro San José, mític lateral madridista que defendrà la samarreta del primer equip durant 11 campanyes.
L’ Huracán Buceo de Montevideo, malgrat no gaudir d’un gran palmarés, era un equip emergent i un dels més populars de l’Uruguai. Va ser tercer classificat en el campionat de Primera Divisió de 1970, només per darrere dels dos grans, Peñarol i Nacional, i rebia el curiós sobrenom d’equip «tricoplayero», en al·lusió a la seua indumentària tricolor (negre, blanc i roig) i al seu origen: el barri costaner de Buceo, en la capital uruguaiana.
El primer partit del torneig es va disputar un dijous 22 d’agost de 1974, enfrontant al Gandia amb el Real Madrid-Castilla. El partit va ser un xicotet esdeveniment a la ciutat, no sols per ser el partit inaugural, sinó perquè este es va disputar en un horari (les 22.30 hores) completament inusual. Això va ser possible gràcies a la inauguració eixe dia de les flamants torres d’il·luminació artificial, que permetien al Guillermo Olagüe acollir, per primera vegada des de la seua inauguració, en l’ últim dia de l’any 1967, partits en horari nocturn.
Sánchez Martín, migcampista del Castilla, obriria el marcador del torneig amb un gol en el minut 6. En la segona part, el blanc-i-blau Sánchez Corona, anava a empatar el partit, abans que Martín Roelo establira el definitiu 1-2 per al Castilla amb un gol en el minut 89. Les alineacions de l’ històric primer partit van ser les següents:
CF GANDIA: Isidro; Melo (Chova 46′), Sorribes, Grau; Soldevila, Muñoz; Solbes, Rasilla,Tano, Barea (Juanito 46′) i Sánchez Corona.
REAL MADRID-CASTILLA CF: García Remón; San José, Rubiñán, Adám; Verdugo, Sánchez Martín; Martín Roales, Ortega, Magdaleno, Castro (Mácua 46′) i Zambrano (Escribano 46´).
L’ àrbitre del partit va ser el col.legiat valencià de Tercera Divisió Boix Soler.
Al segón partit, disputat el 24 d’agost, el Gandia dona la sorpresa i s’imposa per 3-2 a l’ Huracán. La crònica per al diari Marca del corresponsal Andres Merí, ex-president i autèntica institució blanc-i-blava, dona compte de la derrota dels uruguaians, davant un Gandia que va anar sempre per davant en el marcador i que es va imposar amb gols de Doug (?), Chova i Malonda, anotant els dos gols de l’Huracán el davanter charrúa Fúa. La victòria del Gandia acostava el títol al Real Madrid, perquè un empat d’estos davant l’Huracà en l’últim partit bastava per a assegurar-se el trofeu.
El partit decisiu entre madridistes i uruguaians es disputa el 27 d’agost, amb gol inicial per a l’Huracàn de Correra, en la primera part, i empat final, després de la represa, d’ Escribano; un gol que donava el títol a l’equip madridista. L’ alcalde de Gandia, Miguel Pérez Valdés, va entregar al capità del Real Madrid-Castilla, García Remón, el trofeu de campió.
La segona edició del torneig (1975) presenta un cartell més atractiu que el de l’edició inaugural: repetixen el Gandia, que ve d’aconseguir l’anhelat retorn a Tercera Divisió després de proclamar-se campió de Regional Preferent, i el combinat Real Madrid-Castilla, en les files del qual van actuar jugadors destacats, futurs futbolistes de Primera Divisió, com el porter Amador (Hèrcules, Barcelona, Múrcia), Isidro, Macanás i San José (Reial Madrid), Morgado (Zaragoza) o Mácua (Osasuna).
Però la novetat, i gran atracció del cartell, és el Real Betis, que ve de ser octau en Primera Divisió en la temporada 1974/75 i que presenta un excel·lent equip, en el qual figuren Esnaola, Biosca, Rogelio, Bizcocho, Cardeñosa… molts d’ estos jugadors aconseguirien alçar l’històric titol de campió, per penals, de la Copa del Rei de 1978 davant l’ Ath.Bilbao.
El primer partit enfronta al Gandia contra el Real Madrid-Castilla, amb resultat final d’empat a 1 gol: Tano avança als blanc-i-blaus, però Macanás, empatarà el partit. El següent xoc enfronta als gandians davant el Betis, en un partit que desperta gran expectació entre la nodrida colònia d’ andalusos que havien arribat a Gandia des de finals dels seixanta. La crònica del diari Marca ja no ve firmada per l’ històric Andrés Merí, perquè este, lamentablement, havia mort de manera sobtada al desembre de 1974. El rotatiu madrileny enaltix el gran partit dels bètics, que es mostren molt superiors i golegen 5-1 al Gandia, en un partit en el qual els sevillans prenen bona nota de les habilitats de Ramón González; conta la llegenda que el Betis va pretendre el fitxatge del barceloní del Gandia, finalment frustrat per una greu lesió d’ este en la temporada 1975/76.
La segona edició, doncs, es decidix en l’últim partit, en el qual el Betis aconseguix un empat a 1 gol, suficient per a ser campió. Va ser un partit marcat per la virulència amb què es van emprar els dos equips en la primera part, la qual cosa va obligar, fins i tot, al president de la Federació Valenciana de Futbol a baixar, durant el descans, als vestuaris per a temperar ànims, i a l’entrenador i al secretari tècnic bètics a amagar amb la retirada si el partit seguia pels mateixos rumbs. En la segona part, amb els ànims més calmats, el partit es va rependre sense major incidència.
UN CARTELL MÉS MODEST
El balanç econòmic de les dos primeres edicions sembla que no va ser excessivament rendible, establint-se, a partir de 1976, un cartell més modest, en el qual són habituals equips veïns, vells rivals del Gandia en Tercera Divisió, com el CD Olímpic de Xàtiva, la UD Alzira, el CD Alcoyano o el CD Dénia. El Gandia aconseguirà el seu primer titol de campió en 1978. Un any després (1979), s’alçarà amb el trofeu, de forma tan sorprenent com contundent, la UD Quart de Poblet, un equip recentment ascendit a Tercera Divisió, que va golejar els seus rivals: el Dénia, al qual va véncer per 4-1, i especialment el Gandia, al qual va derrotar per 4-0, un resultat que va coure considerablement en la capital de La Safor.
No va ser fins l’ any 1982, amb la participació de l’Albacete Balompié (que militava en Segona B), quan va tornar a participar un equip forà. Els manxecs van aconseguir el titol després de véncer per 3-2 al Gandia i d’empatar a 1 gol davant el Catarroja.
L’ edició de 1987 va ser doblement ressenyable: es va establir un nou sistema de competició, en format de lligueta de 4 equips, que substituïa a l’habitual triangular, i va comptar amb la participació, per segona vegada en la història del trofeu, d’un equip estranger: l’equip de futbol de la Universitat de Califòrnia (UCLA). Els nord-americans van caure davant el Gandia per 2-0 i es van mostrar com un equip fort físicament, però d’escàs nivell futbolístic. L’UCLA va finalitzar en última posició, per darrere del Gandia, que es va proclamar campió, i de l’ Alzira i l’Olímpic.
En 1989 participa per primera vegada el veí, i rival històric, UD Oliva, en un triangular en companyia de Gandia i Alcoyano. Els olivers repetixen presència en 1991, en la pretemporada d’una campanya històrica (1991/92) en la qual, per primera i única vegada, Gandia i Oliva coincidien en la Segona Divisió B. Els blavets donarien la sorpresa i es proclamarien, a partit únic, campions del trofeu.
ANYS NOVANTA. RIVALS DE PRIMERA
En 1992 el torneig es va disputar també a partit únic i el rival va ser l’històric Centre d’ Esports Sabadell. La gran atracció en aquell partit va ser la presència del veterà porter camerunés Thomas N‘ Kono. El Sabadell, que militava en Segona A, es va imposar en el llançament de penals després d’un empat sense gols.
L’ arribada de Dionisio Ollero a la presidència del club en el final de la temporada 1997/98 va propiciar el rellançament del torneig, que va acollir durant tres edicions consecutives a equips de Primera Divisió.
En 1998 el Gandia es va adjudicar el trofeu davant un Vila-real que acabava d’aconseguir un històric ascens a la màxima categoria. Els gandians es van avançar amb gols d’ Abel Buades i Castillo, però en la recta final del partit els visitants empataven a dos, gràcies als gols de Moisés i Alfaro. En el llançament de penals el Gandia va estar més efectiu, aconseguint, per primera i única vegada, el trofeu davant un equip de Primera Divisió.
En 1999 el rival va ser un altre acabat d’ascendir a Primera, el Rayo Vallecano, que es va imposar per un ajustat 2-1. Finalment, en 2000, el Numancia de Sòria, equip de moda en l’ època, es va proclamar campió en el torn de penals després d’empat a 1 gol, anotant el gol gandià Ignacio Català en el minut 75.
DECLIU I RENAIXIMENT
Encara en estat de shock pel recent i inesperat descens a Tercera Divisió de la temporada 2000/01, el Gandia rep en l’edició de 2001 la primera visita d’un vell rival de Tercera, el Mestalla (València B); es dona la curiosa circumstància que el primer equip valencianista, malgrat disputar nombrosos partits de pretemporada a Gandia, especialment a la fi de la dècada dels setanta i principis dels vuitanta, mai va disputar el trofeu blanc-i-blau.
Després de 28 edicions consecutives, el trofeu no es disputa l’any 2002 a causa de les obres de ressembra de l’ estadi Guillermo Olagüe, i torna en 2003 amb la presència d’un altre primera, l’acabat d’ ascendir Albacete de César Ferrando, ex-entrenador gandià en la inoblidable temporada 1999/00, en la qual l’equip va ser campió de Segona B i va disputar la promoció d’ascens.
Amb l’arribada del nou mil·lenni els tornejos d’estiu entraran en una greu crisi. La modificació del calendari de lliga, el començament de la qual s’avança al segon cap de setmana d’ agost, i la disputa de les eliminatòries prèvies de les competicions europees, deixaran poques dates disponibles en el calendari, provocant la defunció d’ alguns tornejos i el creixent desinterés per la resta. El torneig Ciutat de Gandia, no serà alié a esta dinàmica, i desapareixerà del mapa durant més d’una dècada, coincidint, a més, amb una època difícil del club, que milita en Tercera Divisió i que, lluny de lluitar per l’ascens a Segona B, acabarà descendint a la Regional Preferent en la temporada 2005/2006.
Després de 10 anys sense disputar-se, el trofeu Ciutat de Gandia torna l’any 2014, presentant un cartell molt modest, d’ acord, d’ altra banda, amb la realitat d’un Gandia sumit en el pitjor moment esportiu de tota la seua història i habitual de les categories més baixes del futbol regional. La directiva gandiana presidida per Jesús Sendra, que manté amb vida a un club embargat, en estat de coma, i en condicions de precarietat absoluta, té la feliç idea de recuperar una competició sumida en l’oblit, però vestigi d’un passat brillant que contrasta amb la trista realitat del present desolador d’un Gandia que, en la temporada 2014/15, sobreviurà amb moltes dificultats en la Primera Regional.
En 2014, doncs, el Gandia s’enfronta al Pego, que milita en la Regional Preferent, perdent per 3-0. El torneig es mantindrà amb vida durant 7 temporades consecutives abans de deixar de disputar-se en els estius de 2023 i 2024.
Dos estius esperpèntics, dos capítols més a afegir en el particular Llibre dels horrors de la història del CF Gandia, en els quals el club difícilment podia organitzar cap torneig quan estava lluitant per la seua pròpia supervivència.
En 2025, torna el trofeu Ciutat de Gandia, amb un cartell humil, que completen, al costat del Gandia, els altres dos clubs de la ciutat, Portuarios i Beniopa, i que servirà de merescut homenatge a Jesús Sendra, el president de l’heroica directiva que va lluitar per la supervivència del club en anys de foscor absoluta. Malgrat que l’actual categoria esportiva està molt lluny del nivell històric del CF Gandia, l’ arribada d’ una nova directiva, després d’ anys de desgavells, provoca il.lusió i esperança per tornar al club, d’ una vegada, el prestigi perdut.
PALMARÉS
p: guanyador per penals.
*: partits de 45 minuts.
Entre parèntesi la categoria: (1a) Primera Divisió; (2a) Segona A; (2b) Segona B; (3a) Tercera Divisió-Tercera RFEF; (Rp) Regional Preferent; (1f) Primera Federació Valenciana; (1r) Primera Regional; (2f) Segona Federació Valenciana; (2r) Segona Regional.
Fútbol en la Ribera del Serpis. 
.svg){kind=link}
Deja un comentario