Fútbol en la Ribera del Serpis.

Confese sentir enveja dels alcoians i de l’ Alcoyano. En Alcoi primer és l’ equip del seu poble i després el Barcelona, el Real Madrid, el València, el Trabzonspor de Trebisonda o qui siga, però primer l’ Alcoyano. A Gandia, malauradament, estem lluny de poder equiparar-nos als alcoians.

Fa un temps em vaig trobar, en un pàrking prop del poliesportiu, a dos minuts del Guillermo Olagüe, un mural alegòric del València CF. Un mural espectacular (felicite els autors), però que em va resultar indigest i em va provocar una forta decepció. Qué bonic haguera quedat un mural amb l’ escut del CF Gandia, amb la figura d’ Antonio Soldevila o de Domingo Pomar…estic segur que a ningú a Alcoi se li hagués acudit fer un mural d’ un altre equip prop d’ El Collao.

La visió del famós mural va provocar que afloressin velles animadversions. Sent empatia per la situació actual del València CF, víctima dels desgavells del futbol modern. I també certa simpatia pel club ché, per allò de la proximitat geogràfica i pels llaços que han unit els dos clubs, València i Gandia, al llarg de la història. Però, reconec que no he pogut evitar patir moments puntuals d’ aversió respecte el València CF.

Viure a prop de la capital, a 60 kilòmetres, a una hora en cotxe o tren, provoca que siga fàcil sentir atracció pel futbol d’ èlit, per viure els grans ambients al camp de Mestalla, les grans figures futbolístiques, els titols nacionals i internacionals…tot en detriment de l’ equip que representa el teu poble: el Gandia. Jo no sóc del València ni de cap altre equip que no siga el Club de Futbol Gandia i la meua màxima es innegociable: primer Gandia, primer el Gandia. Però este sentiment, vivint tant a prop de València, certament, no té massa coreligionaris.

El Gandia és l’equip de casa, l’ equip simpàtic que atrau cert interés quan les coses funcionen, però també molta indiferència quan no funcionen. Quantes vegades he escoltat la famosa frase? «el problema es que a Gandia no hi ha afició». Si els mateixos que afirmen això amb tanta convicció anaren al camp, plenariem el Guillermo Olagüe cada dos diumenges.

Però el Gandia mai podrà competir amb els focs d’ artifici del futbol espectacle, amb el glamour de l’ èlit, amb un València que aglutina passions per tota la provincia. «Primer Gandia, primer el Gandia»…una màxima difícil de seguir quan el més fàcil es apostar pel cavall guanyador, quan ens deixem convertir, al menys en allò futbolístic, en una ciutat satèl.lit, una ciutat dormitori sense ànima futbolística, que gira al voltant del futbol de la capital.

El 19 de Maig de 2004 el València, que havia guanyat la lliga setmanes abans, disputava la final de la Copa de la UEFA (des de la temporada 2009/10 Europa League), a Goteborg, davant l’ Olympique de Marsella. L’ ambient era d’ autèntica eufòria per tot arreu, però jo no tenia massa clar que preferira la victòria dels valencians.

La situació del València victoriós contrastava amb la d’ un Gandia que militava, per tercera temporada consecutiva, i amb més pena que glòria, a la Tercera Divisió. El València, entrenat per l’ argentí Cuper, havia disputat dues finals de Champions League als anys 1999 i 2000, i amb Rafa Benítez al capdavant havia guanyat la lliga de la temporada 2001/002, i també la de la temporada 2003/04. Ayala, Carboni, Albelda, Cañizares… eren alguns dels futbolistes més destacats d’ un equip que vivia una època històrica difícilment repetible: l’ últim club que ha estat capaç de trencar el tediós monopoli Barça-Madrid (i Atlético).

A Goteborg, el València, que era el gran favorit, va fer un excel.lent partit i es va imposar per 2-0, proclamant-se campió i aconseguint el segón titol de la temporada i, a més, el primer titol internacional en 24 anys (l’ anterior va ser la Recopa de 1980 davant l’ Arsenal).

Era una nit de Primavera de 2004 i en finalitzar el partit va començar a arribar, on jo vivia, als carrers solitaris del Centre Històric de Gandia quan baixen les persianes de les botigues, un rumor incessant que començava a incrementar la seua intensitat.

Vaig decidir baixar al carrer per «escuadrinyar» i en arribar al Passeig de les Germanies la festa era total: decenes de cotxes feien sonar els seus claxons i circulaven onejant banderes valencianistes, confluint en la font de la rotonda de l’ «Institut Vell», on centenars de persones s’ havien ja reunit i celebraven el nou titol de l’ equip ché.
La eufòria inundava els carrers de Gandia i jo no podia evitar somiar eixa mateixa festa amb centenars, milers de gandians portant banderes blanquiblaves i celebrant l’ ascens a Segona Divisió o, fins i tot, per què no? a Primera Divisió. Però la realitat del Gandia i de la seua afició era una altra ben diferent…

Recorde tornar a casa pensant en el dur present d’ un equip deprimit, en contrast amb els èxits d’ un equip d’ una altra ciutat que aconseguia acaparar els sentiments de tots (o quasi tots) els gandians. Una trista realitat que m’ enfrontava davant la soledat d’ un sentiment per un equip que semblava no existir.

Al dia següent, en Radio Gandia, no es parlava d’ altra cosa que no fos la victòria del València i la seua celebració. Jo, entre ofès i orgullós, vaig pendre el meu pesat telèfon mòvil amb tapa (estavem al 2004) i vaig cridar al programa de Radio Gandia «A quien corresponda» per recordar que «el València estava molt bé i era molt bonic, però que a Gandia també teniem un equip històric que haviem oblidat: el CF Gandia».

Per al Gandia la temporada 2003/2004 va ser extranya, molt extranya. Dionisio Ollero, el president blanquiblau, va confiar el càrrec d’ entrenador a un jove Rafa Aranda, amb gran currículum acadèmic, excel.lent preparador físic, però amb escàs recorregut com entrenador. L’ equip, que havia reduït el seu pressupost considerablement, va mostrar des d’ el començament poques possibilitats de lluitar per la zona capdavantera i, al contrari, es va veure molt prompte instal.lat en la zona del descens. Especialment, perquè a casa el Gandia era pràcticamente incapaç de guanyar un partit. Domingo Pomar, particular «apagafocs» del Gandia i mite blanquiblau, va entrar en escena en la segona volta, quan la cosa començava a posar-se molt negra, substituint Aranda. L’ equip va millorar tímidament i va aconseguir, no sense dificultats, eixir de la zona del descens. Però, en el moment més important del campionat, Pomar hagué d’ abandonar el càrrec durant dues setmanes per culpa d’un compromis laborable ineludible i va haver de ser substituit, durant dos partits, pel tàndem Aldo Drudi-Juanjo Juárez. Definitivament, va ser una temporada extranya, molt extranya.

A falta de dos partits per a la fi del campionat el Gandia tenia un minim matalàs de dos punts respecte la zona del descens, que ocupava el Castelló B, el seu rival directe. El Gandia rebia l’ Eldense, vuité classificat, que ja no es jugava rés, i necessitava els tres punts imperiosament. Com deiem abans el Gandia era quasi incapaç de guanyar un partit a casa. Sols havia guanyat tres partits (que en realitat eren dos) en tota la lliga: En la jornada 2, un 3-0 al Pego, i en la jornada 28, un 2-0 al Torrellano; la tercera victòria de la temporada s’aconseguia, en la jornada 31, davant el Castelló B per 3-0 i es va produïr als despatxs, per alineació indeguda de l’ equip albinegre, en un partit que va finalitzar, en realitat, amb empat sense gols.

El ben cert es que la perspectiva que dona el pas del temps fa pensar que perdre la categoria en aquella temporada no semblava, en realitat, tan desastrós si considerem que l’ equip va acabar descendint dues temporades després, i que, a més, a partir de la temporada 2010/11 el club va patir el seu particular «via crucis» que el va portar fins les catacumbes de la Segona Regional. Però, reialment, en 2004, sols 4 anys després d’ estar a punt d’ aconseguir l’ ascens a Segona A i de jugar davant el FC Barcelona en la Copa del Rey, perdre la categoria sí podía considerar-se com una autèntica catàstrofe.

El diumenge 23 de Maig de 2004, doncs, el Gandia afrontava el partit més important de la temporada, i ho feia en un terreny de joc que simbolitzava, en certa manera, el procés de desintegració del club. La gespa natural del Guillermo Olagüe, castigada des de feia molts anys, va dir prou, i al partit davant l’ Eldense presentava un estat certament mai vist: la gespa havia desaparegut per complet i el Guillermo Olagüe s’ havia convertit en un camp de terra, en un camp de Regional, la categoria on podia caure el Gandia si no guanyava el seu partit.

El fet d’ haver patit dues derrotes consecutives als dos anteriors partits de lliga, sumat a la desastrosa estadística com a equip local, estaven lluny de convidar l’ optimisme. Però la realitat és que el Gandia va eixir al terreny de joc amb una excel.lent disposició per aconseguir una victòria matemàticament salvadora, doncs, de forma sorprenent, el Castelló B (qué important va ser aquella victòria als despatxs!) havia perdut el seu partit, el dia anterior, davant el Santa Pola. El Gandia dominava el partit i multiplicava les seues ocasions davant l’ Eldense, aconseguint avançar-se al marcador mitjançant un gol de Sergio González al minut 45. Amb el marcador en contra l’ Eldense començava a estirar les seues línies i a posar en perill l’ avantatge gandià, però al minut 67, un baló rebutjat en la frontal de l’ àrea, lluny de la porteria rival, va ser recollit pel capità Jesús Naveiro, que engaltava una canonada espectacular que superava el porter visitant. Era el 2-0 que encarrilava el partit. El Gandia, finalment, guanyava per 2-1 i aconseguia la salvació a falta d’ un partit per a la fi del campionat.

Recorde tornar a casa eufòric per la victòria del Gandia i perquè, per fi, estavem salvats. Però, a diferència del partit del València d’ uns dies abans, no hi havia ningú celebrant-ho pels carrers. Era una celebració íntima, quasi secreta.

Recordant aquells dies, sorgix la pregunta trascendental: per què sóc del Gandia? Per què preferisc mil vegades veure un avorrit i intrascendent Gandia-Vinaròs de Tercera Divisió al Guillermo Olagüe que un partit de Primera Divisió a Mestalla? Per què preferiré sempre anar al camp en una vesprada freda d’ hivern, on la humitat silenciosa i implacable del Serpis et cala fins als ossos, que veure confortablement un partit del futbol de Primera a casa per televisió.

Sóc del Gandia perquè en la meua infància, als anys 80, anava amb mon pare al Guillermo Olagüe cada 2 diumenges, i mon pare, que era home de poques paraules, em contava en el trajecte d’ anada històries «de quan la guerra», i en el de tornada, parlàvem sobre un partit que jo havia viscut amb una passió que mai he conegut per cap altre equip.

Sóc del Gandia perquè un poeta austríac, Rainer Maria Rilke, va afirmar que la vertadera pàtria de l’ home es la infància. Jo signe les paraules de Rilke i afirme, per extensió, que la meua vertadera pàtria és el CF Gandia.

Sóc del Gandia per Maso, Pomar, Sorribes i Soldevila, futbolistes que, entre els quatre, es van deixar la pell per l’ escut gandià durant prop de cinquanta temporades.

I sóc del Gandia, perquè no hi ha campionats de lliga de les millors platges, ni campionats de  lliga dels millors escritptors en llengua valenciana, ni de les ciutats ducals més històriques, però sí hi ha lligues de futbol, on sempre competeix, amb millor o pitjor fortuna, l’ equip de la meua ciutat.

Sóc del Gandia perquè Gandia és la capital de la meua particular «República Imaginària de La Safor», i perquè es un bastió quasi inexpugnable de l’ esquerra.

Sóc del Gandia perquè sóc un xovinista confés (que vaig a fer-li) i perquè la meua terra verda de tarongers i de marjal, de platges de sorra fina i blanca, flanquejada per les muntanyes de La Safor i per la Mar Mediterrània, és la millor. I sóc del Gandia, definitivament, perquè, es possible que hi haja llocs al món millors per a viure. Però es improbable.

Xavi Martí-Futbol en la Ribera del Serpis.