Fútbol en la Ribera del Serpis.

Sinònim de records desagradables per a la afició del Gandia dels anys 50, l’ Alacant CF ens va privar per dues vegades consecutives de pujar a la Segona Divisió. La primera d’ elles amb polèmica inclosa…

En la temporada 1955/56 el CF Gandia complia la seua tercera temporada en la Tercera Divisió. Una temporada després del seu debut (1953/54) la categoria patia una important reestructuració, passant de comptar amb 6 grups de 20 equips (120 en total) a fer-ho amb 16 grups de 10 equips (160), modificant-se, a més, el sistema de competició, en instaurar-se dues fases: una de classificació i una altra d’ ascens o permanència, en funció del resultat de la lliga inicial. Aquesta ampliació del número de participants, que buscava alleugerar les grans despeses que havien de suportar els clubs als desplaçaments, facilitaria la consolidació del Gandia en la categoria i la seua aspiració de lluitar per alguna cosa més que aconseguir la permanència.

José Bernabéu s’ estrenava com a president del Gandia en substitució d’ Enrique Boronat, que tancava un cicle de 5 temporades com a màxim dirigent marcat pel doble ascens consecutiu a Primera Regional i a Tercera Divisió.
En la primera fase del campionat el Gandia finalitzava en la tercera posició, lluny de les dues primeres places que ocuparen el Levante, que venia de baixar de Segona Divisió i era el gran favorit, i l’ Alacant CF. Llevantinistes i alacantinistes aconseguerien el passaport per disputar la lligueta per l’ ascens, reservada als dos primers classificats.

El Gandia, doncs, havia d’ aconformar-se amb disputar, per segona temporada consecutiva, la lligueta de permanència, però amb l’ atractiu introduït en la present temporada de que el campió de l’ esmentada lligueta es classificava, també, per a disputar la promoció d’ ascens a Segona. Els gandians debuten en esta Segona Fase amb una important victòria per 3-0 al Mondúber davant el seu rival més directe, l’ Alcoyano, i comanden la taula des d’ el començament, aconseguint la primera posició i la classificació per a la promoció amb dos punts més que els alcoianistes.

Pepe Llopis és l’ entrenador gandià per segona temporada consecutiva, després de debutar en la  lligueta de permanència de la temporada anterior substituint José Peinado. Llopis té la particularitat de cumplir un doble rol: el d’ entrenador i el de jugador, doncs actúa també com a migcampista titular del Gandia. La columna vertebral de l’ equip en la promoció està integrada per Barea en la porteria, Bonet, Julito i Domínguez defenses, Llopis i Juanete migcampistes, i en la davantera Ara, Simón, Paredes, García Pajares i Rodríguez.

El planter està integrat per una majoria de jugadors de la ciutat de València i dels voltants, jugadors amb experiència amb el CD Mestalla i el Levante UD, d’ entre els quals destacaven el davanter García Pajares i especialment Paredes, un jove d’ Albal que complia la seua segona temporada i que va explotar com a golejador al CF Gandia. Juanete era el jugador més experimentat i amb millor currículum de l’ equip; amb 36 anys tenia un passat important com a jugador de Primera Divisió amb el Deportivo de La Coruña, Gimnàstic de Tarragona, Murcia i, fins i tot, el Real Madrid, jugant amb els merengues 4 partits de lliga de la temporada 1945/46. Un altre jugador forani era el porter de Terol Barea, un dels baluards de l’ equip, considerat com un dels millors porters de la Tercera Divisió, mentre que l’ únic jugador gandià era el defensa Bonet, únic supervivent d’ aquell clàssic equip del Gandia de categoria regional integrat per una majoria de mítics jugadors locals com Melo, Manolo o Miñana.

El Gandia s’ enfronta a l’ Elx, campió del grup de permanència murcià, en una primera eliminatòria de promoció sortejada seguint criteris de proximitat geogràfica. El partit d’ anada es disputa al Mondúber, amb una clara victòria gandiana per 4-0. Els ilicitans busquen la remuntada al partit de tornada a Altabix, però els blanc-i-blaus, tot i que l’ Elx s’ avança al marcador en la primera meitat, realitzen un gran partit, aconseguint una gran remuntada i una clara victòria per 2-4, amb gols d’ Ara (en tres ocasions) i Paredes.

En la segona ronda aguarda el Real Mallorca, un equip habitual de la Segona Divisió, que es presenta com a favorit, especialment després de guanyar el partit d’ anada al camp d’ Es Fortí (que farà honor al seu nom) per 4-1. Els gandians, però, donaràn la sorpresa igualant la eliminatòria al Mondúber amb un 3-0, gràcies als gols anotats en la segona meitat per Paredes, Ara i Juanete, en un partit on la premsa de Mallorca apuntarà a la lesió del porter visitant Barceló com a causant de la derrota.
Així, amb un marcador global de 4-4 als dos partits, es disputa, dos dies després, un partit de desempat al camp barceloní de Les Corts, on el Gandia es superior i s’ imposa per 3-1, amb gols de Paredes i Rodríguez (2).

La tercera i definitiva eliminatòria per l’ ascens tindrà com rival l’ Alacant CF, un club ambiciós que té com a tècnic Ramón Balaguer, el mític entrenador que va aconseguir dos ascens a Primera Divisió amb l’ Alcoyano als anys quaranta. Els alacantinistes venien de perdre l’ ascens directe en la lligueta d’ ascens per culpa del goal average perdut davant el Levante, i es presentaven com a favorits. De fet l’ Alacant ja havia aconseguit una doble victòria davant el Gandia en la primera fase de la temporada, aconseguint un 0-2 al Mondúber i un 3-0 al camp de Bardin. El que ningú esperava seria el resultat del partit d’ anada…

EL CAS BAREA.
El partit, en efecte, es disputa al Mondúber un 29 de Juny de 1956 i finalitza amb un contundent 3-7 per als alacantins, un marcador pràcticament definitori. Les cròniques parlen d’ una dolenta actuació del porter Barea, i en l’ imaginari col.lectiu dels aficionats gandians més veterans s’ assegura que el jugador turolenc es va vendre a l’ equip rival. La realitat, però, com s’ explica al magnífic reportatge «Medio siglo de promociones» del periodista Joan Estornell per al setmanari Safor Guia, publicat el 26 de Maig de 2005, sembla va ser una altra. Estornell recull les paraules d’ un dels protagonistes, el defensa gandià Bonet, que confirma l’ «oferiment de l’ Alacant a Barea (25.000 pessetes, xifra gens menyspeable per a l’ època) però que el turolenc va rebutjar, possant-ho ràpidament en coneixement del seu entrenador, Pepe Llopis. Segons explica Bonet, es cert que Barea no va tindre una actuació gens afortunada, però justifica el seu dolent partit per la pressió amb què va jugar el porter gandià per culpa de les circumstàncies extra-esportives que van rodejar la prèvia del partit. El defensa gandià Bonet afirmava que pot ser haguera estat més convenient que haguera jugat el porter suplent Domingo, però el ben cert es que la absència de Barea haguera alçat, igualment, moltes suspicàcies. En tot cas, la innocència del porter del Gandia podria quedar acreditada pel fet que la temporada següent va continuaramb l’ equip blanc-i-blau i perquè, fins i tot, va jugar en una segona etapa amb el Gandia, en la temporada 1963/64.

El cas es que, més enllà de la desafortunada actuació de Barea, el Gandia va fer un fluix partit davant d’ un potent Alacant. Per si fòra poc García-Pajares es va lesionar en la primera part i va haver d’ acabar el partit com va poder, donat que en la època sols estaba permés el canvi del porter en cas de lesió. L’ Alacant va protagonitzar un començament fulgurant aconseguint un clar 0-3 al marcador als primers minuts del partit. En la segona part el Gandia va reduïr distàncies amb un apretat 2-3, però en la recta final els visitants van castigar els gandians amb 4 gols més que arredoniren la seua clara victòria amb el definitiu 3-7.

Amb el resultat del partit d’ anada, la remuntada al camp de Bardin era pràcticament impossible. Tot i això, el Gandia, que, per si fòra poc va patir la sensible baixa per lesió de García Pajares (Pepe Llopis reconfigurà l’ equip i jugà Valencianet) va realitzar un bon partit, on Barea va ser, per cert, un dels millors. El Gandia aconseguí un honrós però clarament insuficient 0-0 que servia per donar l’ ascens a Segona Divisió l’ Alacant per segona vegada en la seua història.

SEGÓN INTENT.
La temporada 1956/57 pateix una nova modificació del sistema de competició; es supremeixen les dues lliguetes i es torna al model clàssic, amb una única lliga de 18 equips, on Alcoyano i Gandia, de nou, i amb l’ absència dels ascendits Levante i Alacant, son els grans favorits per aconseguir les dues places de promoció d’ ascens. Els gandians lideren la classificació durant gran part de la lliga, però finalment, per 1 sol punt de diferència, l’ Alcoyano es proclama campió (disputarà una promoció amb menys eliminatòries) mentre el Gandia haurà de contentar-se amb la segona plaça i la disputa de la promoció de sub-campions, més difícil.

José Sorribes es el nou president del Gandia, mentre Pepe Llopis continúa amb la seua doble tasca d’ entrenador-jugador. L’ equip patirà en la davantera les baixes de García–Pajares (fitxa al mes de Gener per l’ Avilés de Segona Divisió) i especialment del seu golejador Paredes, que marxa al Levante. L’ equip d’ esta temporada manté la mateixa linea defensiva amb Barea (porter) Bonet, Julito i Domínguez. Llopis continúa al mig del camp en companyia de Morató (una de les noves incorporacions), mentre el veterà Juanete passa, ocasionalment, a fer funcions de davanter. A la davantera continúen Ara i Rodríguez, i s’ incorporen com a novetats Fabiacen, Personat i Soro.

En la primera ronda de la promoció el rival es el sub-campió balear: l’ Atlético Baleares. Un equip que ja va jugar en Segona Divisió al periode 1951-1953. Va ser una eliminatòria molt igualada que va necessitar d’ un partit de desempat després que els dos partits inicials finalitzaren amb empat: 1-1 a l’ anada a Palma de Mallorca i 3-3 en la tornada al Mondúber. El partit decisiu es va jugar a l’ estadi de Vallejo (el camp del Levante) i el Gandia, tot i la sensible baixa de Llopis per lesió, es va imposar per 2-0 amb gols de Personat i Rodríguez, un gol en cada temps.

L’ Iliturgi d’ Andújar (Jaén), un clàssic de la Tercera andalusa, va ser el següent rival del Gandia. El partit d’ anada es va disputar a Andújar amb victòria local per 3-1. Set dies després es disputava la tornada al Mondúber amb el propòsit gandià d’ aconseguir la remuntada. Els blanc-i-blaus van fer un partit espectacular i al quart d’ hora de joc ja havien capgirat la eliminatòria amb un 3-0 al marcador. L’ Iliturgi es resistí i aconseguí situar el marcador en un 3-1 i posteriorment en un 4-2, però a la recta final del partit el Gandia sentencià amb una pluja de gols que situaren el marcador final amb un espectacular 8-2. Soro (2), Ara (2), Personat (2), Rodríguez i Domínguez foren els autors dels gols davant la eufòria de la afició blanc-i-blava.

Dos partits separaven el Gandia del somiat ascens a Segona Divisió. Gandia, Binéfar, Celta Turista (de Vigo) i Calvo Sotelo de Puertollano eren els supervivents de la promoció de sub-campions i havien d’ enfrontarse als equips dels dos grups de Segona Divisió classificats en els llocs 15 i 16 de la taula: Eldense, Ferrol, La Felguera i Alacant. La Federació Espanyola va crear dos grups geogràfics (nord i sud) i el rival al sorteig va ser novament l’ Alacant CF.

El partit d’ anada disputat al Monduber despertà una enorme expectació, no tan sols per la seua importància sino també en record de la pol.lèmica de la temporada anterior, amb l’ intent de compra de Barea. El Gandia va eixir al camp acorralant els alacantins dins la seua àrea, però les bones intervencions del porter visitant Gallego i els pals impediren el primer gol gandià. Tanmateix, al minut 21 de joc Magán aconseguia avançar l’ Alacant, arribant-se al descans amb una mínima victòria forastera. En la represa el Gandia intensificà el seu domini i a la meitat del segón periode Soro aconseguia el gol de l’ empat. La recta final del partit va estar marcada per la polèmica, quan l’ àrbitre anulà un gol de l ‘ Alacant després de consultar amb el seu linier. Tot i això, els aficionats gandians sembla que no van estar massa satisfets amb l’ actuació arbitral, acomiadant el trio arbitral amb el llançament de pedres (!), el que va comportar una sanció econòmica al club per part del Comité de Competició.

Centenars d’ aficionats gandians es desplaçaren a l’ estadi alacantí de Bardin per suportar l’ equip en el partit decisiu, disputat una semana després, el 30 se Juny de 1957. La realitat, malauradament, tot i la il.lusió dels desplaçats per celebrar l’ ascens i vengar, de pas, l’ afrenta de la temporada anterior, es que l’ Alacant va mostrar, molt prompte, la seua superioritat; Magán, Quiralt i Herrerita marcaren en la primera part pels alacantins, deixant la eliminatòria ben encarrilada al descans. El Gandia intentà reduïr el marcador, però sense fortuna, evidenciant-se el potencial d’ un rival que, cal recordar, militava en una categoria superior. El 3-0 final donava, doncs, la permanència als alacantins i frustraba, un any més, les il.lusions del Gandia, que, per segón any consecutiu, es quedaba a les portes de l’ ascens.

L’ Alacant, botxí del Gandia per partida doble, sols va aguantar una temporada més en Segona Divisió, iniciant posteriorment una llarguíssima trajectòria per la Regional Preferent i, especialment, per la Tercera Divisió. Amb l’ arribada del segle XXI el club intentà donar el bot per competir amb el seu veí l’ Hércules i tornà a jugar breument en Segona Divisió (temporada 2008/2009), però, amb l’ esclat de la crisi econòmica l’ ambiciós i costós projecte alacantinista es va enfonsar estrepitosament, provocant la trista desaparició del club l’ any 2014.

Xavi Martí. Futbol en la Ribera del Serpis.