Fútbol en la Ribera del Serpis.

El Grau de Gandia es un sentiment; sentiment de pertànyer a una comunitat arrelada a la mar; parada i fonda de vaixells que solquen les ones arreu del món; final de trajecte, a la vora de la Mediterrània, del desaparegut Ferrocarril d’ Alcoi; terra de pescadors de pell curtida pel salnitre i el sol; d’ obrers portuaris que lluitaren per un treball digne i defensaren l’ ideari anarquista a la Segona Republica:  «Volem a Marcel.linet!», cridaren al uníson els anarquistes del Grau. I Marcel.linet, grauer anomenat Marcel.lí Pérez Martí, es convertí, el Febrer de 1936, en alcalde anarquista, el primer alcalde de la Gandia Republicana.
El Grau es això i més. És terra d’ acollida de turistes que passegen pel reformat Varader i  contemplen les ones suaus del port que brillen com mai sota el sol imponent de l’ estiu. I és també fútbol: bressol d’ excelents futbolistes, grauers orgullosos del seu origen que defensaren els colors barrejats dels dos equips: Roig, Negre, Blanc, Blau…la Unión Deportiva Portuarios i el Club de Futbol Gandia: Sang grauera, Cor blanc-i-blau.

ARRIBA EL FUTBOL.
L’ any 1922 arriba oficialment el futbol a Gandia amb la creació d’ un equip integrat dins la societat «Conca  de La Safor». Poc després, al mes d’ Abril de 1923, naix el primer equip del Grau: el Náutico FC.  A la dècada dels trenta hi ha constància d’ un equip anomenat Marino, i d’ altres equips amb noms que evoquen sempre la Mar i el Port, com el Mediterráneo FC o el Porteño.

El Mediterráneo juga al Camp del Cèntim, el primer camp de fútbol grauer estable, que inclús, segons conten les cròniques de la època, es més gran que el camp de Les Ambrosies de Gandia.

L’ any 1933 es crea, de la fusió del CD Grao (equip juvenil) i del Porteño, l’ Sport Club León, que juga al camp de La Figuera i que porta samarreta roja  i pantaló negre, els colors del moviment anarcosindicalista, fortament implantat al Grau. El León es un equip força polititzat i enemic del professionalisme al futbol, representat pel Club Deportivo Gandia, el primer club de la ciutat que participa a competicions federades.

El dia 18 de Juliol de 1936 el León acabava d’ arribar a la ciutat de Barcelona per participar a les Olimpiades Populars, una competició internacional sorgida com a protesta per les Olimpiades de Berlin organitzades per la Alemanya nazi, quan es veu obligat a tornar precipitadamente a casa. Eixe dia es produeix la sublevació militar i esclata la Guerra Civil.

El Grau patirà les conseqüències del conflicte bèlic, sent bombardejat per l’ aviació italiana, que assenyala el Port com un enclau estratègic important per a la República. Finalitzada la contesa, el dia de 19 de Desembre de 1939, Marcel.lí Pérez trobarà la mort afusellat a Paterna per les bales del sense sentit i la venjança.

MANOLO, ÍDOL DEL GRAU.
Als anys 40 naix un nou equip al Grau, el CD Marina, que té a les seues files un destacat davanter de nom Manuel Sendra, conegut futbolísticament com Manolo, i que crida l’ atenció del recent fundat CF Gandia.

L’ equip blanc-i-blau juga els seus primer partits l’ any 1947 i Manolo és un dels jugadors més destacats, aconseguint ser màxim golejador de l’ equip amb 34 gols. Les seues aptituts golejadores justifiquen l’ interés del CD Mestalla, filial del València, que el fitxa per a la temporada 1947/48. Manolo juga alguns partits amistosos amb el Mestalla, però no acaba de convèncer i es cedit a la UD Oliva. Una decisió polèmica a Gandia donada la exacerbada rivalitat entre olivers i gandians. En efecte, des de Gandia no es veu amb bons ulls que un ex-jugador blanc-i-blau, i a més grauer, jugue amb un equip que, més que rival, es l’ enemic.

A l’ excelent llibre «Un recorregut per la memòria: des d’ Oliva i el futbol’, Evarist Falgàs, el seu autor, relata amb maestria el famós partit de desempat corresponent al Campionat d’ Espanya d’ Aficionats de la esmentada temporada 1947/48 que va enfrontar, al Camp del Mondúber, el CF Gandia i la UD Oliva. Al partit van acudir un bon nombre d’ aficionats grauers, que entenien més de noms que de colors, i que per eixe motiu van anar a recolçar Manolo (no sols dins del terreny de joc sinó, pel que pogués passar, fòra d’ ell) encara que defensara els colors de l’ equip oliver.  Falgàs incidia, a més, amb sentit de l’ humor, en la rivalitat amb Gandia per explicar la motivació de la gent del Grau en aquell partit: «…els «graueros» (gent enèrgica i poc inclinada a les sofisticacions) han experimentat, de vegades, certes dificultats temperamentals a l’ hora d’ establir una fluida relació fraternal amb els ciutadans de la seua metrópoli, caracterològicament no gaire afins.»

El partit va finalitzar amb sorprenent victòria de la UD Oliva per 1-2, marcant Manolo el segón gol visitant. A la següent temporada tot quedaria oblidat i Manolo tornaria al Gandia, i amb ell els «supporters» grauers… 

Manolo, el golejador del Grau, es convertiria en un futbolista rellevant al Gandia, defensant durant 7 temporades la samarreta blanc-i-blava, sent màxim golejador de l’ equip en 4 ocasions i anotant més de 200 gols. La seua última temporada (1953/54) va formar part de l’ equip gandià que debutaria, per fi, a la Tercera Divisió.

ELS GERMANS TOTÓ
Valentín García Pascual «TOTÓ«, va nàixer el 5 de Maig de 1941 i es convertí en el primer jugador grauer en debutar en Primera Divisió i amb el València CF. Totó jugà a l’ equip Juvenil del CF Gandia, pujant al primer equip a la temporada 1959/60. Després de realitzar una gran temporada amb el Gandia en Tercera Divisió, fitxa pel CD Mestalla, que milita llavors en Segona Divisió. Jugà diverses temporades amb l’ equip mestallista, debutant a Primera Divisió amb el primer equip del València el 15 de Març de 1964, al camp de Sarrià, davant l’ Espanyol. Migcampista amb bona visió de joc i calitat tècnica, jugarà durant quatre temporades al València CF.

El seu germà menor Pedro García Pascual (Totó II) es convertí, a la dècada dels 60, en un clàssic de la Tercera Divisió amb el CF Gandia, arribant a ser capità de l’ equip. Totó II, que jugà com a lateral dret, comença la seua trajectòria a la categoría infantil amb l’ Institut Laboral, passant posteriorment al Juvenil del Gandia, sent seleccionat, a la temporada 1963-64, amb la Selecció Valenciana de la categoria. Va debutar amb el primer equip gandià a la temporada 1964/65, disputant, a la seua primera campanya, una promoció d’ ascens a Segona Divisió davant el Sestao. Conegut també com «Xato«, jugà amb el CF Gandia fins la temporada 1972-1973, sent posteriorment un destacat jugador de la UD Portuarios.

EL CF GRAO.
L’ any 1959 es funda el CF Grao, però no es va inscriure a la Federació Valenciana fins el 22 de Febrer de 1963, començant a competir a la categoria de Tercera Regional. Pepito Mengual va ser el primer president del club i Venturo el seu primer entrenador. Prompte, el club grauer es convirteix en viver del CF Gandia i així, a la temporada 1963/1964, pugen al primer equip gandià tres jugadors del CF Grao que seran fonamentals a la història de l’ equip blanc-i-blau: Tano, Sanz i Soldevila.

A més, en eixa temporada 1963/64, el CF Gandia puja al primer equip dos grauers: Parra, procedent del Simat (equip filial del Gandia) i Moncho, de l’ equip Juvenil.

Salvador Moncho, davanter, debuta amb el Gandia amb 18 anys. Jugà a l’ equip gandià durant 2 temporades (1963/64 i 1964/65), fitxant a la temporada 1965/66 per l’ Ontinyent, que acabava de baixar de Segona Divisió. Moncho jugarà posteriorment a les files del CD Dénia,  UD Oliva, CD Jávea i, durant moltes temporades, UD Portuarios.

El CF Grau aconseguirà el seu gran èxit a la temporada 1964/65. L’ equip es va proclamar campió del seu grup de Tercera Regional per davant del Pego, Benidorm, Altea, Escandell (Carcaixent) i Conde (Alqueria de la Comtessa), disputant la lligueta de campions i proclamant-se, igualment, campió regional de la categoria, aconseguint el passaport per ascendir a la categoría superior. Baix les ordres de Venturo el planter està integrat per Vidal (porter), Peña, Anduig, Aparisi, Lledó, Sanchis, Sendra, Paco, Rumbau, Bertó, Climent, Almendro, Oltra, Rabal, Sigalat, Paquito i Ferrer.

NAIX LA UD PORTUARIOS.
La temporada 1966/67 el CF Grao canvia el seu nom «genèric», susbstituint-lo per el de Unión Deportiva Portuarios, buscant una major vinculació amb els treballadors del Port. Es modifica l’ escut i es decideix que els colors del club siguen samarreta roja, pantaló negre i mitges negres, el que sembla una mena de reinvidicació del León, el famós equip grauer dels anys 30. No deixa de ser paradoxal que en plena època franquista l’ equip adoptara els colors d’ aquell vell equip anarquista, colors que eren també els del sindicat CNT,  perseguit pel règim.

El CF gandia, presidit per Guillermo Olagüe des de la temporada 1964/65, viu una època daurada a la dècada dels 60, en què l’ equip es converteix en un equip punter de Tercera Divisió, disputant dues promocions d’ ascens a Segona Divisió i classificant-se per jugar a una potent Tercera Divisió nacional de sols 4 grups. Una de les millors temporades va ser 1967/68. L’ equip es va proclamar sub-campió de lliga, disputant la promoció d’ ascens a Segona davant el Mahón. Eixa temporada fitxen pel Gandia 2 jugadors del Portuarios, el grauer Nardo i el gandià Waldo, i a més torna a l’ equip blanc-i-blau un altre grauer, el porter Sanz.

Salvador Sanz va jugar al Ducal-Borgia, Gandia Juvenil, Simat CF i CF Grao. Va passar al Gandia a la temporada 1963/64, però a falta d’ oportunitats, va marxar en busca de minuts a altres equips, jugant a Tercera Divisió amb la SD Sueca i la UD Oliva. Va ser nomenat millor porter de Tercera Divisió de la temporada 1967/68 i va defensar la porteria del Gandia fins la temporada 1972/73.

A la temporada 1969/1970, després de ser campió de grup i de jugar una dilatada Fase d’ Ascens, el Portuarios aconsegueix pujar, per primera vegada, a la Primera Regional, una potent categoria de sols 2 grups que seria l’ equivalent actual a la Lliga Comunitat. El Portuarios debuta a la Primera regional el 6 de Setembre de 1970, patint una dura derrota per 7-1 al camp de L’ Olleria, que seria campió del grup. Tot i això, l’ equip aconseguirà la permanència comodament finalitzant a la novena posició. Paco Martí es el president i Miñana l’ entrenador. El planter, que juga al Camp Escrivà, està integrat per Fuster i Juan porters, Planes, Borja, Mellat i Zurdo defenses;  Ciscar i Malonda, migcampistes; Chorro, Soler, Luis, Pellicer, Bataller, Waldo, Paquito, Ambrosio i Martí com a davanters.

MORT DE FORT I LLOPIS.
L’ any 1973 serà recordat per un fet luctuós que va commocionar el Grau. El Diumenge 23 de Setembre de 1973 cinc jugadors del Portuarios es desplacen en un vehicle a Palma de Gandia per disputar un partit amistós davant el Real de Gandia quan, en un canvi de rasant, pateixen un greu accident que es cobrarà la vida de dos dels futbolistes, Salvador Fort i Francisco Llopis,  resultant ferits els altres tres acompanyants:: Carrillo, Molla i Sanvicente.

Poc després del fatal accident  s’ inaugura el nou camp de futbol i es decideix, en reconeiximent als dos futbolistes morts, modificar el nom inicial de Les Foies. El nou camp del Portuarios es dirà Fort Llopis.

El migcampiste Melis (José Melis Navarro) va ser un altre grauer destacat al gandia dels anys 70. Procedent de l’ equip juvenil blanc-i blau va jugar 6 temporades (de 1971-72 a la temporada 1976-77), aconseguint dos ascens a Tercera Divisió. Juanito era un altre grauer que va destacar al Portuarios per la seua capacitat golejadora i que debutaba amb el Gandia a la temporada 1973-74, en companyia d’ un altre jugador de l’ equip roig-i-negre: Coca.

Els aficionats més veterans de la UD Portuarios recordaràn, sens dubte, l’ equip del periode  1975-1978; A la temporada 1975/76, els roig-i-negres van ser subcampions al grup sud de Segona Regional, sols amb un punt menys que el campió Alginet, aconseguint regresar a Primera Regional. Es tractava d’ un equip amb majoria de jugadots veterans, incloent-hi molts ex-jugadors del Gandia com Moncho, Totó o Maso. En eixe equip formaba un jove Boni (Bonoso Amor) que fitxaria per l’ Atlético Madrileño, filial de l’ Atlético de Madrid a la temporada 1977/78. Els madrilenys acabaven de pujar a Segona B i fitxaven a Boni per tres temporades, rebent el Portuarios 200.000 pessetes en concepte de traspàs. Vicente Calderón, president de l’ Atlético de Madrid i amb una forta vinculació amb el Grau, va tindre un paper rellevant en el fitxatge del jugador grauer.  Després del seu pas per l’ equip matalasser, Boni jugaria amb el Gandia a les temporades 1980/81 i 1981/82.

El davanter grauer Paco Bataller, va ser altre dels reforços grauers del Gandia a la dècada dels 70.  Format a la UD Portuarios, jugà posteriorment al CD Gandiense i milità en un potent CF Gandia durant 2 temporades (1977/1978 i 1978/79), sent posteriorment un reconegut entrenador.

La història de la UD Portuarios i del CF Gandia dels setanta i vuitanta no es pot entendre sense el periodista Miguel Ángel Picornell. Grauer de pro, va ser cronista dels partits del Portuarios de finals dels setanta a la seua arribada a Radio Gandia (1977), i narrador d’ innombrables partits del CF Gandia dels vuitanta, fins la seua marxa a Canal 9 l’ any 1989.

CHESA I CUQUI VIDAL.
El Gandia de principis dels 80, amb pocs recursos econòmics, busca reforçar el seu planter amb jugadors de la comarca i així, es habitual, temporada rere temporada, l’ arribada de jugadors del Portuarios: a la temporada 1980/81 arriben el defensa central Prieto (que jugarà 4 temporades amb el Gandia), l’ esmentat Boni, i Avelino; a la temporada 1981/82 debuta Chesa; a la 1983/84 Ginés; a la campanya 1984/85 Borràs, i a la temporada 1985/86 «Cuqui» Vidal.  D’ entre tots ells els dos futbolistes que van deixar un llegat històric van ser Chesa i «Cuqui» Vidal, protagonistes de l’ històric ascens a Segona B davant el Maspalomas de la temporada 1985/86.

Vicent Martí «Chesa» era un menut i habilidós davanter, caracteritzat pel seu olfate golejador. Va debutar amb el Gandia el de 2 de Setembre de 1981 en partit de Copa del Rey disputat al Guillermo Olagüe davant el CD Castelló. Jugà 9 temporades amb el Gandia en 2 etapes, als anys 80 i 90, militant també al Compostela (durant el servei militar), Olímpic, Ontinyent i Pinoso.

«Cuqui» Vidal (Vicent Vidal Sanchis), lateral dret, va jugar també en dues etapes amb el Gandia (1985-1989 i 1994-1997). Entre mitjes va jugar 3 temporades amb el Levante UD (1989-1992), debutant a Segona Divisió A.

TEMPS DIFÍCILS
El final de la dècada dels 80 es especialment complicat per al Portuarios. Després de descendir a Segona Regional a la temporada 1987/88, el «Portu» deixa de competir durant tres temporades i passa pràcticament tota la dècada dels 90 a la categoria més baixa del futbol valencià, la Segona Regional, a excepció d’ un breu pas per la Primera Regional (1997/98).

Es en eixa època quan es forma a la pedrera del Portuarios l’últim gran mite del CF Gandia; Marcos Estruch no era del Grau, però va jugar durant molts anys al Portuarios (des de Benjamins fins a l’ Amateur), arribant al primer equip del Gandia a la temporada 1994/95. Marcos jugaria 8 temporades al Gandia en 2 etapes diferents, aconseguint 2 ascens a Segona B i deixant un record llegendari entre l’ afició.

L’ últim gran jugador grauer en defensar les dues samarretes, roig-i-negra i blanc-i-blava, va coincidir amb Marcos amb el Gandia de la temporada 1997/98; Kiko Lacasa era un jove davanter dotat d’ una tècnica depurada que debutaba eixa temporada a Segona B amb els gandians, començant una llarga trajectòria professional que el portaria a jugar amb equips de Segona A i Segona B com l’ Alavés, Polideportivo Ejido, Oviedo o Rayo Vallecano. A la temporada 2008/09 torna al Gandia en Tercera Divisió, iniciant una segona etapa de 4 campanyes (2008-2012) en la qual el Gandia va aconseguir retornar a la Segona B.

ASCENS  HISTÒRIC.
A la recta final de la seua carrera Kiko Lacasa tornarà al «Portu» per a complir un somni: l’ ascens, per primera vegada, a la Regional Preferent. Va ser a la temporada 2013/2014 quan l’ equip, després d’ una gran campanya en la qual sols va perdre 3 partits, es proclamava campió del grup 7 de Primera Regional, amb 5 punts d’ avantatge respecte el seu perseguidor, la Universitat d’ Alacant. El club, presidit per Sergi Uribe, tenia com entrenador a Paco Orquin, integrant el planter campió els següents jugadors: porters Edgar Pérez i Jorge Iurato. Defenses, Alberto Peiró, Jordi Palonés, Blanco, Borja Suárez, Potries, Jose Sanchis, Alfredo Bataller, Álvaro Nogueira i Iván Ferrer. Migcampistes, Germán López, Jose Parets, Pau Morant, Óscar Colomina, Kiko Lacasa i els davanters Jordi Hidalgo, Chano, Miki i Koki.

El 7 de Setembre de 2014 debuta el Portuarios en Regional Preferent empatant (1-1) al camp de l’ Algemesí CF. El debut en la categoria (on militarà fins la temporada 2020/21) suposa un fet insòlit: per primera vegada a la història el Portuarios es troba una categoria per dalt del CF Gandia, que había descendit a Primera Regional a la temporada anterior. El desastre institucional i esportiu iniciat pel CF Gandia a partir de  la temporada 2011/12, que el portaria a descendir a les profunditats de la Segona Regional, provocava que el Portuarios superara el Gandia. Inclús, el descens de la UE Gandia (l’ altre club de Gandia) a Primera Regional a la temporada 2018/19, feia que l’ equip del Grau es convertira en el primer equip de la ciutat a la temporada següent, 2019/20.

El dia 2 de Juny de 2024 el «Portu» aconseguia el seu últim ascens a la recent creada Primera Federació, després de derrotar el Guardamar en una vesprada de festa al nou Fort Llopis.

Inaugurat el Juliol de 2012 i reubicat uns metres més enllà de la ubicació de l’ antic camp, el nou estadi es troba un poc més a prop de la Mar, des d’ on bufa el vent de Garbi onejant amb força la bandera roja i negra de la Unión Deportiva Portuarios, l’ equip del Grau, l’ orgull d’ un poble.

Xavi Martí-Futbol en la Ribera del Serpis.

Gràcies per la informació a Salvador Moncho i Gaby Rodríguez.