Fútbol en la Ribera del Serpis.

José Maso Peiró va nàixer a Gandia l’ any 1942. La seua trajectòria futbolística va començar a la Pedrera del CF Gandia fins arribar a l’ equip juvenil. Posteriorment va jugar com cedit al Simat, Jávea i especialment el Dénia, un bon equip de Primera Regional, habitual a principis dels anys 60 en la lluita per l’ascens a Tercera Divisió. Maso, que rep el malnom de «Zoco» pel seu semblant amb el jugador del Real Madrid, debuta al primer equip del Gandia a la temporada 1963/64.

  És a la temporada 1964-1965 quan Maso (sense accent a la o) es consolida en l’alineació titular del CF Gandia. Eixe mateix any arriben al club José Arnau i Guillermo Olagüe, dos noms molt vinculats a la trajectòria de Maso i protagonistes destacats en la pròpia història del CF Gandia; el primer com a gran president i principal promotor del nou estadi que portarà el seu nom; el segon com l’ entrenador més longeu del club (va dirigir el Gandia durant 8 temporades consecutives).

En eixa mateixa temporada 1964-1965 el Gandia, després de ser subcampió de Lliga, va disputar una promoció d’ ascens a Segona Divisió, amb derrota davant l’ històric Sestao. Una eliminatòria en la qual Maso va disputar els dos partits i que va estar condicionada pel 4-0 encaixat en l’ anada a l’estadi de Las Llanas, en un partit en el qual el Gandia es va queixar amargament de l’estat del terreny de joc, «misteriosament» entollat malgrat que el sol va lluir a Sestao en els dies previs al partit…

Després de dues bones temporades al Gandia, Maso desperta l’ interés del Llevant UD, que milita en Segona divisió i que l’ incorpora al seu equip en la temporada 1966-1967 amb l’objectiu de lluitar per l’ ascens a Primera.
No obstant això, Pepe Maso a penes va comptar amb oportunitats. El seu pas pel Llevant seria testimonial, perquè només va arribar a disputar un partit oficial: va ser a El Molinón de Gijón en partit corresponent a la primera eliminatòria de la Copa del Generalíssim, amb derrota davant l’ Sporting per 5-3. Maso, després de la seua experiència fallida amb els granotes, torna a Gandia.

La següent temporada, la 1967-68, serà una temporada històrica, en la qual formarà part de l’equip que inaugura el flamant estadi Guillermo Olagüe, amb un partit de Lliga disputat davant l’ Acero el 31 de Desembre de 1967.
El Gandia, a més, disputa en aquesta campanya una nova promoció d’ascens a Segona davant la UD Mahón, encara que Maso només va disputar el primer partit degut a una lesió que l’ obliga a passar pel quiròfan.
Va ser una eliminatòria interminable, perquè després de guanyar tots dos equips a casa per la mínima, va ser necessari un partit de desempat, possiblement el més llarg de la història del futbol espanyol, que va finalitzar en taules 1-1 després de disputar-se una pròrroga de 70 minuts (!) dividida en dos períodes de 15 minuts i en altres quatre períodes de 10, i que es va decidir en favor de l’equip menorquí pel major nombre de córners a favor: 11 contra 10 (!).

Els últims anys de la dècada dels seixanta van ser anys excel·lents per al Gandia, en els quals, malgrat que es va resistir el somiat ascens a Segona Divisió, l’equip es va consolidar com un equip capdavanter d’ una Tercera Divisió cada vegada més competitiva degut a la progressiva reducció de grups.

Va ser una època en la qual Maso va aconseguir consolidar-se com un dels jugadors ensenya del Gandia. Els qui el van veure jugar asseguren que no era excesivamente virtuós amb el baló, però que era un Migcampista Defensiu inteligent i eficaç en el joc aeri (mesurava 1’87), al qual la seua valentia, la seua lluita sobre el terreny de joc, el seu carisma i el seu inqüestionable sentiment blanc-i-blau, el van convertir en un jugador insustituïble per al mister José Arnau i en un líder, un autèntic referent, un gran capità, per als seus companys.

A la temporada 1971-1972, en una Tercera Divisió que amb la reestructuració es redueix a només 4 grups i es converteix en pràcticament professional i cada vegada més exigent, el Gandia finalitza el campionat en la darrera posició, descendint després de 19 temporades consecutives a la categoria.

És el final d’un cicle en el qual el mister José Arnau posa punt i final a la seua llarga trajectòria mentre el Gandia comença una etapa irregular, d’ascensos i descensos.

Estem a la temporada 1972/73 i, després de perdre la categoria, Maso, encapçala, al costat del nucli dur de jugadors de la casa (Tano, Sorribes o Soldevila), un Gandia que es conjura a retornar a la Tercera Divisió.
El Gandia aconsegueix finalment l’ascens després d’eliminar el Poblense en una promoció que es resol en la pròrroga amb una victòria agònica per 2-1 en el partit de tornada disputat a casa, en la qual serà l’última temporada del gran president,  Guillermo Olagüe.

Després d’un nou descens a Preferent en la temporada 1973-1974 sota la direcció de l’ex-valencianista Paquito, Maso aconseguirà oferir al Gandia un últim servei amb un nou ascens a Tercera, aquesta vegada per la via ràpida com a campió de Regional Preferent, en superar per un sol punt l’Alcoyano. Serà la temporada 1974/1975, la seua última temporada al Gandia.

El 2 d’ Octubre de 1975 l’afició blanc-i-blava li rendirà un sentit homenatge amb un partit amistós de comiat que enfronta el Gandia amb una selecció de Tercera Divisió reforçada amb jugadors de Primera Divisió, ex-companys de Maso al Gandia, com Clarés (Barcelona), Orozco (Malaga), Quiles (Granada) i García Soriano (Betis).
Maso posa punt final a la seua trajectòria al Gandia després d’una dècada en la qual disputa dues promocions d’ascens a Segona i aconsegueix tres sub-campionats de Tercera Divisió i dos ascens a Tercera des de Preferent.

El primer dia de Juny de 2012, el futbol gandià es va tenyir de dol. Pepe Maso, a l’ edat de 70 anys, va ingressar en l’ infinit després de no poder superar la seua batalla davant la malaltia.
En una excel·lent article per al periòdic Las Provincias signat pel periodista Santi Roca, aquest rememora la figura de l’ex-capità gandià a través dels records i els sentiments dels seus companys Soldevila, Totó o del periodista Miguel Ángel Picornell. Sentiments que afloren, entre l’admiració, la nostàlgia i la consternació i que resumeixen el llegat futbolístic i humà d’un personatge al qual van coincidir tots a qualificar com una excel·lent persona, un magnífic company i un defensor acèrrim dels colors blanc-i-blaus. Una anècdota que mostra el sentiment de Maso l’ explicava Miguel Ángel Picornell en una entrevista a Radio Gandia. Picornell, en una trobada casual amb Maso pels carrers de Gandia, poc abans de la seva mort, explicava com Maso no va poder evitar les llàgrimes al comentar l’actualitat del club, que en aquella època estava a la vora de la desaparició.

Maso, Pepito Maso, Capità del Club de Futbol Gandia, va ser un mite blanc-i-blau que va formar part del magnífic equip de finals dels seixanta. Un dels grans, un dels nostres. L’ escut al cor.