Fútbol en la Ribera del Serpis.

  Primer club semi-professional i màxim referent futbolístic de La Safor als anys 30, el Club Deportivo Gandia es funda l’ 1 de Maig de 1930 i adopta els colors blancs, tant a la samarreta com als pantalons i les mitges.
  El seu primer president és Juan José Bernabéu, ocupant el càrrec de vicepresident Ricardo del Cerro.
  El 15 de Juliol s’ aproven al Govern Civil els Estatuts del nou club i, poc després, el 10 d’Agost,  s’ inaugura un nou camp de futbol que acollirà els seus partits i que serà propietat del club. Es tracta del Serpis, situat a la vora del riu, a l’actual Plaça del Tirant, que substitueix al Camp de les Ambrosies.
  El nou club sorgeix davant el buit provocat pels desapareguts Sporting de Gandia i Gandia FC als anys 20.
  Superant rivalitats passades entre Sporting i Gandia, el nou «team» es crea amb esperit integrador i aglutinador.  Així, s’organitza un torneig on participen diverses penyes locals i que té la finalitat de nodrir de jugadors al nou CD Gandia. En aquest torneig, on participen equips com el Serpis, Ràpid, Blaugrana o Hèrcules, es proclama campió l’ Sporting.
Els primers anys del nou club transcorren amb la disputa de diversos partits amistosos davant rivals veïns com Cullera, Sueca,  Dénia, Hispania de València, Ruzafa, o l’Athletic d’Oliva (en aquest cas el terme amistós és un dir). També es disputen dos encontres amistosos davant el València FC; al primer a Mestalla, un 4 de Gener de 1931, s’imposa l’equip valencianista, amb jugadors suplents, per 7-1. La devolució de visita es produiria mesos després, el 12 d’Octubre de 1931, amb el partit disputat al camp gandià del Serpis que finalitza amb un altre eloqüent 0-7 favorable als de la capital. El partit serveix per inaugurar oficialment el nou camp. A la crònica de «La Revista de Gandia», una de les primeres sobre l’ equip, es parla de  «Extraordinaria concurrencia, siendo bendecido el campo por el Sr. Abad».

  Als anys trenta el futbol es converteix en un esport de masses on adquireix un paper cada vegada més preponderant el fenòmen del professionalisme, afavorit per la creació de les primeres competicions de lliga nacionals, que reuneixen els millors equips del país.
  Com expliquen Antonio Calzado i Bernat Martí  al capitol dedicat al futbolista Cañavera dins del llibre «Inoblidables. Personatges saforencs d’ adés i ara», el conflicte creat entre futbol amateur i futbol professional  trascendeix d’ allò esportiu i arriba a l’ aspecte polític-cultural; la classe conservadora abraçarà el professionalisme mentre les cultures progressistes republicana, anarquista i socialista, defensaran l’ esport amateur.                 El CD Gandia, els dirigents del qual són destacats membres de la burgesia local, acabaran  apostant, especialmente a partir de l’ arribada a la presidència de Ramón del Cerro, el 1934, per crear un club semi-professional que participe als tornejos oficials amb equips competitius, recorrent per a això a la contractació de gran quantitat de jugadors forans, vinguts fonamentalment de València, en detriment dels jugadors locals, que tindran un paper cada vegada més residual.
La premsa local es fa ressò del debat amateurisme-professionalisme i així, un article de principis dels trenta reinvidica els temps de l’amateurisme pur del futbol a Gandia i recorda la figura d’ aquells «que derrochaban entusiasmo sobre el terreno y no percibían más sueldo que una gaseosa en los descansos de los partidos», enaltint, de pas, la figura de l’ ex-davanter del CD Gandia José Román, sobrenomenat «Don Pepito», sobre el qual s’afirma: «la gran masa de aficionados que presenciaban sus jugadas, saltaban de sus asientos como electrizados…».       Mascarell, Román, Codert, Argentino, Melià, Cañadas, Pedro, Lacasa, Valencianet, Sanmateu o Bono, son els noms d’ alguns jugadors dels primers anys, la època «localista», quan s’ apostava pels jugadors de casa.

El debut del CD Gandia en categoria oficial es produeix a la temporada 1931-1932 dins del Campionat Regional Valencià.
El futbol espanyol es divideix en dos tipus de competicions: les professionals Primera, Segona i Tercera Divisió, més la Copa del Rei (Copa de la República des de 1931) i les competicions amateurs o semi-professionals que tenen la seua màxima expressió als Campionats Regionals (on també participen els equips professionals i que serveixen de classificació per a la Copa) i al Campionat d’Espanya Amateur.

Els Gandians competeixen al darrer nivell del Campionat Regional Valencià, la Segona Divisió Ordinària, quedant enquadrats al Grup 2. El debut gandià en competició no pot ser més breu perquè el CD Gandis sols tindrà un rival, l’Ontinyent FC, que s’imposa als dos partits, disputats el 27 de Desembre i el 3 de Gener. Dos partits marcats per la forta pluja el primer, a Gandia, i per la neu, el segón, a Ontinyent.

Del 31 de Gener al 3 d’ abril de 1932 es disputa el Campionat d’ Espanya Amateur, on el Gandia  finalitza en tercer lloc, amb 9 punts, per darrere dels equips amateurs del Gimnástico i del València, i per davant del Norte FC de Russafa, Ontinyent i Levante Amateur.                                                        

El fútbol comença a despertar, als anys trenta grans passions que, malauradament, es tradueixen, amb frequència, en violència. Les cròniques dels partits del CD Gandia estaran marcades per diversos incidents dins del terreny de joc i, especialment,  fòra d’ ell. Els desplaçaments als camps de rivals directes con Ontinyent, Olímpic de Xàtiva o Nules son especialmente conflictius. Al partit disputat al Camp de l’ Ontinyent, corresponent al Campionat Regional d’ aquesta temporada, la crònica de «La Revista de Gandia»  titula «Algo de fútbol y mucho salvajismo» i parla de «insultos, salivazos a la cara» i «un botellazo» dels aficionats ontinyentins envers els gandians. La expedició de Gandia, a més, ha de ser escortada per la Guardia Civil fins a Albaida i l’ autobús de l’ equip i el cotxe d’ un aficionat pateixen un intent d’ atemtat: » después de habernos aflojado los tornillos de la rueda de un autobús, la cual saltó afortunadamente llevando éste poca velocidad, tuvimos que desmontar otra rueda de un coche de los hinchas porque tenía un clavo de 10 centímetros clavado en la goma»…(!).

1932-1934. DOBLE VISITA DEL BARÇA.

En la temporada 1932-1933 el CD Gandia millora la seua participació al Campionat Regional i aconsegueix, ara sí, classificar-se per  disputar la lligueta d’ascens. L’ equip finalitza a la primera posició del seu grup per davant de la UD Cullera i l’ Olímpic de Xàtiva. A la lliga de Campions els gandians tornen a ser primers amb 6 punts i aconsegueixen l’ascens a la Segona Preferent, per davant del Nules i del Bétera.                           Posteriorment es disputa el Campionat d’ Espanya Amateur, grup sud, on el CD Gandia finalitza quart. La classificació final es la següent:  Ontinyent 17 punts, Alberic 14, Cullera 10, Gandia 9, Torrent 4 i Olímpic 4.

  La temporada finalitza amb un partit amistós que despertarà gran expectació: la visita del FC Barcelona. Mesos abans, el 17 de Gener de 1933, el Gandia havia tancat un altre amistós al Serpis davant un dels grans del futbol espanyol,  l’ Ath. Bilbao, però finalment els bilbains no pogueren vindre a Gandia pels seus compromisos a la Lliga.
  L’ Athletic no vingué, però el 25 de Juny de 1933 el CD Gandia s’enfronta a un altre dels clubs grans, el FC Barcelona.
  L’ equip blaugrana es troba realitzant una mini gira per terres valencianes, que comença, uns dies abans, jugant al camp de l’ Hèrcules d’ Alacant.
  Donat el desequilibri entre barcelonistes i gandians es decideix que els locals es reforcen per a l’ocasió amb la presència de diversos futbolistes titulars del València FC.  Així, Molina, Picolin, Vilanova i Sánchez, es converteixen en futbolistes ocasionals del Gandia.
El partit no va poder començar millor per al CD Gandia, que al descans ja s’imposava als blaugranes per 3-0, amb gols de Dieguez i el valencianista Vilanova per partida doble. Però els barcelonistes anaven a reaccionar a la segona part, aconseguint empatar el partit a tres,  amb gols del navarrés Goiburu (2) i Valls,  resultat que seria definitiu.
  El Gandia va jugar amb Clavo, Plácido, Valencianet, Codert, Molina, Peris, Dieguez, Picolin, Vilanova, Checa i Sánchez.
  Pel que fa al Barcelona, que havia finalitzat quart a la Primera Divisió de la temporada 1932/1933, la crònica d »El Mundo Deportivo» destacava l’ actuació de l ‘ exòtic davanter costa-riqueny Morera.
  Entre els barcelonistes que van actuar a Gandia a les ordres del tècnic anglés Jack Greenwell es trobaven els internacionals Goiburu, Nogués (porter), Pedrol, Zabalo i Guzmán, completant l’equip Rafa, Font, Pedrol, Valls, Bestit i Jordà.
«El Mundo Deportivo» assenyalava a la crònica del partit la presència de nombrós públic: «fue un partido que tuvo la virtud de entusiasmar al numerosísimo público ante el anunciado match entre el glorioso Barcelona y un equipo de Gandia con valiosos refuerzos valencianistas».   Tot i això, el ben cert es que el partit va tindre un dèficit de 1.068’95 pesetes. Segons es relata a la «Revista de Gandia», la calor regnant (era estiu i el partit es jugà a les 5:30 de la vesprada) i l’ atractiu de passar el dia a la platja, van ser importants hàndicaps que van provocar una entrada inferior a allò esperat. El cronista del setmanari gandià destacava la bona actuació dels gandians Clavo i Valencianet i també del Valencianista Molina, però, pel que fa a la resta dels reforços «chés», es mostrava certament sarcàstic respecte la seua aportació i la seua preparació: «en cuanto al resto de los valencianos, lo que son con una panchá de paella hasta la gola, nada más».

  La temporada 1933-34 el Gandia debuta a la Segona Preferent Grup Sud. La retirada de l’Ontinyent FC provoca que completen el grup només dos equips:  l’Alcoyano, que debuta a la Federació Valenciana després de diverses temporades a la Murciana, i la UD Cullera. El Gandia, després de véncer els 4 partits, es proclama campió amb 8 punts. A l’ equip gandià destaca el migcampista aragonés Sebastián Arilla qui, després de debutar al Saragossa, fitxaria pel València, amb el qual va aconseguir l’ascens a Primera Divisió de la temporada 1930-1931.
  El primer lloc del grup permet el Gandia disputar una lligueta amb els primers classificats dels altres grups per a dirimir el campió de la categoria i també el passaport per a disputar la fase d’ascens a Primera Categoria Regional (on militen el València o el Levante). En totes dues competicions l’equip finalitzarà a la darrera posició; a la Lligueta de Campions li superen Sporting La Plana de Castelló i Athletic Torrent després que l’ equip es retire, quan es trobava a la primera posició, per discrepàncies amb la Federació Valenciana; mentre a la Fase d’Ascens el Gandia queda per darrere, per aquest ordre, de la SD Borriana, Sporting La Plana, Nules FC, Ath. Torrent i CDR Burjassot.

  El 7 de Gener de 1934 comença la fase regional del Campionat d’Espanya Amateur amb Olímpic, Alzira, Alberic i Alcoyano com a rivals.
  Però la gran atracció futbolística al començament de l’any és un nou amistós contra el Barça. El partit es juga un Dimarts 13 de Febrer, dos dies després que el Gandia guanyara a l’Alcoyano per 5-1 al Campionat Amateur. El Barcelona venia de jugar a la Lliga de Primera Divisió davant el València (va perdre per 2-0) i va aprofitar el viatge a la capital valenciana per a disputar aquest segon amistós a la Ciutat Ducal.
El CD Gandia va jugar amb Sánchez, Valencianet, Plácido, Peiró, Codert, Arilla, Dieguez, Ramonet, Campos, Palomares i Lluvas. En aquesta ocasió no va haver-hi reforços per part del València, però el Barcelona no va comptar amb 4 dels seus jugadors més destacats, Zabalo, Nogués, Goiburu i Ventolrà, que disputaven l’ endemà a Barcelona un partit amistós que enfrontava una Selecció Espanyola B i una altra de Catalunya.
  El ben cert es que el Barcelona no va vindre a Gandia en el seu millor moment; la delicada situació que travessava a la Lliga (vuitens d’entre deu equips) van motivar que el seu  l’entrenador, l’austríac Jack Dornby, reservara l’ equip titular. Morera, que tornava a visitar Gandia, va ser justament autor dels dos gols del Barça, aconseguint Codert per al Gandia l’ 1-2 definitiu. Els blaugranes van jugar amb Llorens, Villacampa, Salom, Espuny (Santos), Guzmán, Font, Pedrol, Trujillo, Morera, Padrón i Alcoriza.
Dies després el Barça evidenciava els seus problemas, perdent a Santander per 3-1 en partit de Lliga, un resultat que li costaria el càrrec al tècnic Dornby. El Barcelona finalitzaria penúltim classificat en eixa temporada, la pitjor posició en Lliga de tota la seua història.
El partit va meréixer una extensa crònica a La Revista de Gandia, que seguia amb regularitat l’actualitat de l’equip, i que incloïa un balanç econòmic de la visita del Barcelona: el partit va suposar unes pèrdues de 2.194’10 pessetes (l’equip «culé»va percebre 3.000 pessetes) amb un total de 756 entrades venudes, clarament insuficients pel que sembla. Es lamentava el diari gandià que, igual que havia succeït al primer amistós davant el Barcelona disputat mesos abans, l’afluència de public no va ser la esperada.
  La insuficient resposta dels aficionats es converteix en una tònica general al llarg dels anys, una circumstància que es pot explicar, en part, i com expliquen els historiadors Antonio Calzado i Bernat Martí, per la rivalitat amb un altre club gandià,  el Club Natació i Esports (que va arribar a comptar amb 400 socis) i que, molt influenciat per l’ ideari anarquista, representava una visió antagònica de l’ esport i, per tant, escasses simpaties pel Club Deportivo Gandia.

  La mateixa setmana del partit davant el Barcelona el CD Gandia va disputar un altre amistós rellevant: el dia 18 de Gener de 1934, aprofitant que descansava al Campionat d’Espanya Amateur, l’equip visita Mestalla per a enfrontar-se els suplents del València, patint una mínima derrota per 2-1, amb gol inicial de Ramonet per als gandians. La crònica del diari «Las Provincias» elogia discretament els gandians, assegurant que «el partido ha sido poco interesante, dando las únicas notas de emoción el Gandia, que ha demostrado ser un equipo apañadito».

L’  11 de Març finalitza el Campionat Amateur per al Gandia amb notícies desfavorables perquè l’equip finalment finalitza en segona posició i queda eliminat. A la darrera jornada el Gandia perd 2-0 a Alzira mentre l’ Olímpic goleja l’ Alberic per 4-0, provocant un triple empat a 10 punts entre Olímpic, Gandia i Alberic que es resol en favor dels de Xàtiva pel goal-average . L’ Olímpic es proclamarà finalment campió valencià i posteriorment, a la fase Nacional, aconseguirà ser subcampioó d’Espanya Amateur després de perdre la final davant el Real Unió d’Irún a l’estadi barceloní de Montjuïc.

1934-1935. CAÑAVERA, CARBONILLA I CAMPIÓ REGIONAL AMATEUR.

La temporada 1934-35 serà la més rellevant de la història del club. L ‘equip aconsegueix ascendir a la primera categoria del Campionat Regional i es proclama, a més,  guanyador de la fase regional del Campionat d’Espanya Amateur. L’ equip estrena un nou president, Joaquín Sendra, en sustitució de Ramón Del Cerro,  superant una greu crisi  que posa en perill la supervivència del club (es parla, fins i tot, d’ una fusió amb el Natació i Sports).
La directiva aconsegueix confeccionar un equip potent que comptarà amb jugadors, fins i tot, amb passat a la Primera Divisió.
  El CD Gandia torna a competir al Grup 2 de Segona categoria disposat a aconseguir l’ascens. Per a això arriba un fitxatge estel·lar, el de José Cañavera, futbolista natural de Sueca, ex-jugador del Gimnàstico de València i que va arribar a jugar a la Primera Divisió amb el Real Madrid a la temporada 1929-1930. Interior esquerra, la seua trajectòria a l’equip «merengue» es va veure frustrada per una lesió de genoll que marcaria la resta de la seua carrera. Lliso, procedent de l’Alzira, ex-jugador del Levante i breument del València, es una altra de les incorporaciones més importants. 
Però la sensació de la temporada va ser un jove de 18 anys, extrem dret natural de València, que responia al nom de Rafael Ferrando Vila, però que era conegut futbolísticament com «Carbonilla». Malnom d’ orige familiar degut als seus pares, que regentaven un negoci de venda de carbó, el jove Carbonilla, segons contava la premsa de l’època, va arribar a aconseguir 42 gols en eixa temporada, la qual cosa propiciaria el seu fitxatge pel Gimnàstico. Després de jugar breument al València, Carbonilla es convertiria en un jugador important de la categoria d’ argent del fútbol espanyol, actuant a les files de l’Alcoyano, Múrcia i Saragossa i aconseguint diversos ascensos a Primera Divisió.

L’ equip gandià es proclama campió de Lliga amb 8 punts, empatat amb l’ Olímpic de Xàtiva però amb millor goal-average, i per davant de l’ Alcoyano amb 6 punts i de l’ AD Alzira amb 2. Els Gandians aconsegueixen la classificació per a disputar la fase d’ascens davant els dos equips de Torrent, l’Ath. Torrent i el Peña Deportiva Torrent. A continuació es disputa el Campionat d’Espanya Amateur. El Gandia es proclama campió del seu grup despres de guanyar l’ Alzira al darrer partir de lliga, disputat al Serpis, per 5-1 un de 10 Març de 1935. Els blanquets sumen finalment 13 punts i superen pel goal average als alzirenys, quedant per darrere a la taula l’ Olímpic i l’ Alcudia. En un ambient d’ eufòria, la victòria serà molt celebrada amb un sopar a l’ Hotel Gandia. A la següent fase, davant els campions dels altres grups, el Gandia torna a imposar-se, amb 5 punts, davant el Nules que suma 4 i l’ Alginet que aconsegueix 3 punts. El darrer partit a Nules va estar marcat per una contundent derrota per 10-0. Era un partit intrascendent, donat que el Gandia ja havia assegurat la primera posició, i sembla que la violència i l’ ambient hòstil de jugadors i aficionats locals van motivar la passivitat dels nostres per evitar mals majors. La crònica del corresponsal Andrés Merí (que serà president fundador del CF Gandia als anys 40) a Radio Gandia, reproduïda a la Revista de Gandia del 4 de Maig de 1935, parla de «barbarie» i «salvajismo» entre els aficionats locals i que els nostres jugadors es van llimitar a esquivar les «criminals» entrades dels jugadors del Nules. Tanta va ser la passivitat dels gandians que fins i tot, el nostre davanter Ferrer, anomenat «Gorostiseta», va estar durant tot el partit fumant mentre jugava (!). La crònica de Merí finalitza amb un agraïment: «gracias al dueño de esos corrales que lindan con el campo, que nos permitió que saltásemos por ellos para librarnos de la agresión final»…tot i la golejada a Nules, el Gandia es proclama campió de València i es classifica per a jugar la Fase Final Nacional.
El torneig, a més del Gandia, compta amb 11 contendents, representants de les diferents federacions territorials: Azuaga (Extremadura), Sevilla FC amateur, Zaragoza FC Amateur, Indarra de Pamplona, Erandio (Biscaia), Euskalduna (Guipúscoa), Imperio de Madrid, Santiveri de Barcelona, Ciosvin de Vigo, Hispània de Gijón i la Unión Frutera de Novelda. La competició es disputa per eliminatòria directa a partit únic i prima la proximitat geogràfica. D’ aquesta manera a la primera ronda l’equip gandià es mesurarà a la Unión Frutera de Novelda, representant de la Federació murciana, i, en cas de classificar-se, al guanyador de la eliminatòria Azuaga-Sevilla Amateur. El partit es disputa un diumenge 26 de Maig de 1935 a Novelda i desperta una important expectació. Es fleten dos autobuses amb aficionats gandians, però quan arriben a Novelda es troben amb un camp impracticable per la pluja. Finalment, es juga al día següent, dilluns 27, i els noveldencs s’imposen per 3-1, posant punt i final a la trajectòria dels nostres. A l’ històric partit jugaren Moreno, Pozo, Valero, Ramonet, Codert, Montoro, Carbonilla, Llago, Martí, Soler y Ferrer.

La temporada finalitza amb la Lligueta de Campions de la Lliga Regional davant l’ Athletic de Torrent i la Peña Deportiva Torrent. El CD Gandia, despres de no presentar-se a un partit davant l’ Ath. Torrent, finalitza segón, però aconsegueix l’ ascens per a disputar, la següent temporada, la Primera categoría Regional.

1935-1936. DEBUT A PRIMERA I GUERRA CIVIL.

El CD Gandia debuta a la Primera categoria regional grup 2, un escaló per davall del Campionat Super-Regional, creat la temporada anterior, on competeixen els millors equips de les federacions valenciana i murciana (València, Llevant, Hèrcules i Múrcia entre d’ altres). Carbonilla és baixa després de la seua gran temporada, però continuen jugadors com el «madridista» Cañavera, Cardona, Ramonet, Dieguez, Lliso o Llago. Qui no continua serà el porter de Cullera Moreno, el que provocarà un important problema; després de probar diversos jugadors infructuosament, quan arriba la primera jornada, el Gandia no té porter, el que provoca que al primer partit davant l’ Sporting La Plana jugue circumstancialment baix els tres pals el davanter Llago. Posteriorment es fitxarà al germà d’ aquest, Juan Llago, ex-porter del València, i finalitzarà la temporada Martí.

La Lliga comença el 20 d’Octubre de1935 amb els següents rivals: Alzira, Alcoyano, Olímpic, Sporting La Plana de Castelló i Villareal. Al primer partit els gandians derroten al Camp del Serpis l’ Sporting La Plana per 2-0 amb aquesta alineació: Llago, Pozo, Cardona, Gil, Martínez, Ramonet, Dieguez, Almela, Cañamera, Lliso y Chispa. Però a les següents jornades l’equip suma tan sols 1 punt i s’allunya de la primera posició que dona accés a la promoció d’ascens a la Lliga Super-Regional. A la Jornada 7 l’equip reacciona i aconsegueix endossar-li a casa un 4-0 a l’Alcoyano, aconseguint una setmana després, de nou al Serpis, una espectacular victòria per 7-1 davant el Villareal, la qual cosa encén l’entusiasme de l’afició i alimenta les esperances d’aconseguir la primera plaça a la taula, que ocupa, justament, el Villareal. Resten només dues jornades i el Gandia és segon amb 9 punts, a 2 de la primera posició. No obstant això, al següent partit, el Gandia caurà golejat al camp de l’ Olímpic de Xàtiva per 5-1, un partit que s’afronta amb les importants baixes per incomparecència de Lliso i Almela i amb un Cañavera minvat físicament.
El Club Deportivo acabarà el campionat amb nova derrota davant l’Alzira per 1-2, sent finalment penúltim a la classificació. Malgrat això, curiosament, serà l’ equip màxim golejador amb 27 gols.
Finalitzat el torneig de Lliga el 22 de Desembre, el Gandia reprén la competició el 12 de Gener de 1936 amb la disputa de la fase regional del Campionat Amateur.
L’ equip finalitza en quarta posició, per darrere de l’ Alzira, campió, Alcoyano i Olímpic i per davant del Juventud i l’ Sporting La Plana. Va ser un torneig bastant fluix que conclou el 15 de Març de 1936 amb una derrota a casa davant l’ Alzira per 0-4. Poc podien imaginar els aficionats que aquest seria l’últim partit oficial del club…
Les darreres noticies del CD son de Maig de 1936 i parlen d’ una nova crisi que provoca canvis a la directiva i la orientació envers una política esportiva modesta dirigida a donar oportunitats als jugadors locals. Però el 18 de Juliol de 1936 es produeix el Colp d’estat contra la República que provoca el començament de la cruenta Guerra Civil Espanyola. L’ activitat futbolística, més enllà d’ alguns partits disputats a benefici dels milicians que combaten al front, es deté a Gandia.
Finalitzat el conflicte l’ 1 d’Abril de 1939, el Campionat Regional Valencià es reprén al mes d’ Octubre. Serà la seua darrera edició. Rivals habituals com Alzira, Olimpic, Ontinyent o Alcoyano reapareixen a la competició, però no així el CD Gandia, que cesa definitivament la seua activitat.
El club, que havia patit diverses crisis institucionals i econòmiques als anys anteriors al conflicte bèlic, veu com el seu Camp del Serpis desapareix durant la Guerra Civil. Les dificultats de tot tipus de la postguerra sembla que acaben per sentenciar el futbol a Gandia.
l’ Agrupación Deportiva Gandia, que adoptarà els mateixos colors blancs que el CD i que competirà a la segona regional el 1942, intenta cobrir el buit, però el nou club tindrà una vida efímera.
La dècada dels 40 constitueix, en efecte, un periode gris per al futbol gandià i no serà fins a principis dels anys 50 quan el Club de Fútbol Gandia (fundat el 1946) aconsegueix ascendir a Tercera Divisió i torna al futbol de la ciutat al nivell d’aquell desaparegut Club Deportivo, l’ equip que vestia de blanc i que va poder ser l’ equip històric de Gandia, però a qui la Guerra Civil i els atzars del destí van acabar sumint en l’ oblit.

FONTS
– Ciberché.net (València CF).
– «Revista de Gandia» (1930-1936).
– Llibre «CF Gandia 50 Aniversario 1947-1997». (Fernando Peralt Montagut).
– La Futbolteca.com (CF Gandia, Vicent Masià Pous).
– Bdfútbol.com
– LaPreferente.com
– Llibre «Inoblidables.Personatges saforencs d’ adés i ara» («José Cañavera Pérez, del Reial Madrid al Club Deportivo Gandia») (Antonio Calzado Aldaria i Bernat Martí Pellicer).
– Llibre «La II República a Gandia» (1931-1936)(Antonio Calzado Aldaria-Lluis Sevilla Parra).
– Udalzira.com
– Moralblanquiazul.com (CD Alcoyano).
– Hemeroteca elmundodeportivo.com.