Fútbol en la Ribera del Serpis.

Al present any 2023 es compleix el 75 aniversari de la fundació del Club Deportivo Gandiense. Fundat el 1948, va ser el primer filial  del CF Gandia. A propòsit del seu aniversari, aprofitem per a recordar un equip que va aconseguir arribar a l’èlit del futbol valencià en la dècada dels seixanta, alhora que repassem la trajectòria de l’equip filial, intermitent i irregular, però part indissociable de la història del club.

L’ existència de clubs filials va ser durant molts anys una de les peculiaritats històriques del futbol espanyol. Es tractava d’entitats que, malgrat dependre esportiva i econòmicament de l’equip matriu, gaudien de personalitat jurídica independent, incloent-hi un nom, un escut i, de vegades, una indumentària diferenciada.

Al futbol valencià els exemples més rellevants van ser l’ Ilicitano CF, fundat el 1933 i convertit en filial de l’Elx CF el 1943, o el CD Cuenca, filial valencianista i rebatejat com a CD Mestalla el 1944.

El CD Gandiense es funda el 1948, només 1 any després de la creació del CF Gandia. Es una època de màxima efervescència futbolística a la ciutat i la directiva encapçalada per Andrés Merí decideix crear un segon equip, emulant d’aquesta manera a clubs com el València que comptava amb el Mestalla, o l’ Alcoyano, que tenia com a filial el CD Serpis. El fet peculiar de la fundació del Gandiense és que, mentre Alcoyano i València jugaven a la Primera Divisió, el CF Gandia era un equip recentment constituït que militava a la categoria més baixa del futbol valencià.

El setmanari d’ informació esportiva «Monduver» del 14 de Febrer de 1948 se’n fa ressò de la creació del Club Deportivo Gandiense, equip filial del CF Gandia però que, segons la nota informativa, portarà administració completament diferent. El president del nou club serà Jesús Miret, i el seu vice-president José Merí, germà del president del CF Gandia, Andrés Merí.

El Gandiense va començar a competir de manera oficial en la temporada 1948-1949 enquadrat en el grup 6 de Segona Regional, tenint com a rivals la Peña Deportiva Ideal d’Ontinyent, Castellonense, Alberic, Contestano i Albaidense, si bé aquest últim es va retirar després de diverses jornades de Lliga. L’equip va finalitzar en la darrera posició amb un balanç d’ 1 victòria, 1 empat i 6 derrotes.

A la temporada 1949-1950 el Gandiense participa a la primera fase del Campionat d’Espanya d’Aficionats Grup 5. La Federació valenciana no té massa objeccions a incloure en el mateix grup al CF Gandia i al CD Gandiense, competint tots dos al costat d’Oliva, Contestano, Carcaixent, Pego, Ideal i Dénia amb resultats antagònics: mentre el Gandia es proclama campió de grup, el Gandiense tanca la taula amb només 2 punts.
En la lliga de Segona Regional grup 6 el Gandiense competirà, ara sense el Gandia, al costat d’Oliva, Dénia, Contestano i Pego, encara que es desconeix la classificació final.

La temporada 1950-1951 tindrà un balanç sorprenent. Els dos equips gandians tornen a competir a la Segona Regional en grups diferents, però, tot i que els dos queden eliminats, es el CD Gandiense qui aconsegueix millor resultat que el CF Gandia.

El Gandiense, enquadrat al Grup 8, finalitza segón amb 12 punts, empatat amb el Serpis, filial de l’ Alcoyano, que aconsegueix la primera posició i la classificació per a la següent fase gràcies al goal-average. Per la seua part el CF Gandia, que conpeteix al Grup 6, finalitza tercer amb 10 punts per darrere del Carlet (classificat) amb 13 punts i l’ Alginet amb 12.

Com a curiositat, en esta temporada l’ equip és esponsoritzat per la marca d’ analgèsics Okal, molt popular a la època, i rep el sobrenom de CD Gandiense Okal.

Sembla que la existència de dos equips en Segona Regional i fins i tot el fet que el filial obtinga millor classificació que el primer equip, no tenen gaire sentit, el que podría haver provocat en conseqüència que la directiva apostara clarament pel CF Gandia. El ben cert es que la pista del Gandiense es intermitent a les següents temporades, apareguent amb freqüencia a la premsa local cròniques de l’ equip filial, encara que amb la denominació de Gandia B. Igualment es té constància de que va participar a la lliga de Tercera Regional de les temporades 1954/55 i 1956/57, la classificació de les quals es desconeix. No serà fins la década dels seixanta, quan el Gandiense recupera el seu protagonisme.

A la temporada 1966-1967 l’ equip participa a la Segona Regional Grup Nord, proclamant-se campió i aconseguint l’única plaça d’ascens a Primera Regional. Comença així la segona i brillant etapa del Gandiense. L’ equip va competir en eixa temporada a una lliga de 12 equips integrada per equips de la província de València, a més de l’ Alcodiam d’Alcoi i el Pedreguer, superant en la taula el Tavernes, gran favorit a l’ascens, donat que aquests venien de descendir de Primera Regional a la temporada anterior.

El Gandiense, que gaudia d’una certa autonomia , estava fortament vinculat a Radio Gandia (el seu director Enrique Peralta havia estat president del Club de Fútbol Gandia) i tenia com a president a José Almiñana, sent Secretari Paco Martí.

Així doncs, a la temporada 1967-68 el Gandiense debuta a la màxima categoria regional de l’època, la Primera Regional, només una categoria per davall del CF Gandia, que militava a la Tercera Divisió. La competició constava d’un grup únic de 20 equips procedents de tota la geografia valenciana.
L’ objectiu no era un altre que mantindre la categoria, empresa que es presumia encara més complicada donat que en eixa temporada es va establir el descens dels 10 últims classificats provocat per l’ efecte arrossegament, degut a la reducció de grups de la Tercera Divisió que va provocar el descens de gran quantitat d’equips d’ esta categoria.
El Gandiense va tindre una bona arrancada de campionat situant-se a les primeres posicions, fins a finalitzar en una excel·lent novena posició que li donava la permanència.

A la temporada 1968-69 finalitza en divuitena posició, una classificació ben discreta, però que va servir almenys per evitar l’única plaça de descens reservada al cuer.

El Gandiense afronta la temporada 1969-1970 amb el repte de la permanència encara més difícil: una nova reducció de la Tercera Divisió a només 4 grups provocava un nou descens massiu.
Així, els 5 últims equips de Primera Regional descendien i els dos anteriors disputaven una promoció per la permanència. El Gandiense, després d’estar durant tot el campionat en la zona mitjana alta, aconsegueix una excel·lent onzena posició que serveix, no sols per evitar el descens, sinó per a concedir-li una plaça a la Regional Preferent, la nova categoria creada per la Federació Espanyola perquè servira de pont entre la Tercera Divisió i la Primera Regional.
Va ser, sens dubte, una temporada a recordar, doncs a la gran campanya del Gandiense cal afegir l’èxit del primer equip que, entrenat per José Arnau i amb jugadors com Aguilar, Clares, Liñana, Soldevila, Zuazu o Maso, va aconseguir ser subcampió de Lliga en Tercera Divisió, només per darrere del totpoderós Hèrcules d’Alacant.

Malauradament, el Gandiense no arribaria a debutar a la Regional Preferent. L’alt cost que significava mantindre el primer equip a una Tercera Divisió pràcticament professional (la categoria s’havia reduït a només quatre grups a partir de la temporada 1970-71) i a un Gandiense a una Preferent que implicava jugar amb equips de gran potencial i amb desplaçaments per tot el territori valencià (Olímpic, Benicarló, Borriana, Saguntino o Vinaròs), va fer inviable el projecte del filial, que va acabar renunciant a la competició, desapareguent finalment.

Un trist final per a un equip que va aconseguir durant diverses temporades militar a l’equivalent de la Tercera Divisió dels vuitanta o novanta i que va deixar per al record a entrenadors com Venturo i Miñana i a jugadors com Waldo, Molina, Soto, Chorro, Mas, Gironés, Monzó, Nardo, Evaristo, Ribes i, especialment, dos mites dels setanta com Juanin Vidal i Sorribes.

El filial del Gandia torna a competir en lliga federada (Tercera Regional) amb el nom genèric de Gandia Amateur a la temporada 1974-1975.
En només dues temporades l’equip anava a fer el salt a la Primera Regional; la següent campanya (1975-76) es proclama campió de grup ascendint a Segona Regional al costat d’un altre equip gandià, la Penya Gallego; a la temporada 1976-77 aconsegueix un nou ascens, ara a Primera Regional, en proclamar-se campió del grup 3 i ascendir al costat de l’Oliva.
D’ eixa època és, justament, Fernando Sendra, excel·lent migcampista que arriba al Gandia Amateur a la temporada 1974-75 procedent del Pego i que vestirà durant 8 temporades la samarreta del primer equip.

Des de finals dels setenta fins a principis dels vuitanta comença una època prolífica per a la pedrera.
El CF Gandia havia perdut el tren de la Segona Divisió B (fundada a la temporada 1977-1978) i la Tercera Divisió, amb l’ampliació de grups, s’havia convertit en una competició autonòmica, pràcticament amateur.
L’economia del club tampoc era especialment pròspera, facilitant així l’oportunitat de fer el salt al primer equip a nombrosos jugadors de la pedrera com Palonés, Avilés, Franco, Juárez, Montaner, César Melo o Quique Peiró, entre els més destacats. Va ser, a més, una època en què el Gandia va comptar amb un excel·lent juvenil que va militar a la Lliga Nacional durant dues temporades (1977-78 i 1978-79) a més d’ un amateur competitiu.

En efecte, el Gandia Amateur és un equip consolidat a la Primera Regional, competició on participarà durant sis temporades consecutives (1977-1983).
Era una Primera Regional potent de només 4 grups (en una època en què la Regional Preferent constava d’un grup únic) i en la qual es forja una forta rivalitat davant altres equips de La Safor com el Portuaris, l’Oliva o els «Diables Rojos» del CF Bellreguard.

Després del descens de la temporada 1982-83, el Gandia Amateur competirà dues temporades més en Segona Regional fins a desaparéixer.

El filial s’ esvaeix del mapa futbolístic, però el CF Gandia, aprofitant les bones relacions amb la UD Almoines i les instal·lacions del Camp del Castell (un dels pocs camps de la època amb gespa) subscriu un acord amb aquest que farà les funcions de filial, arribant a aconseguir jugar a la Regional Preferent a la temporada 1990-1991.

A la temporada 1991-1992 el filial torna a competir a la Primera Regional amb la denominació de Gandia B. En esta temporada la Federació Espanyola, a instàncies de la FIFA, que no veia amb bons ulls el tràfec de jugadors entre equips filials i matrius sense transacció econòmica, porta a efecte un canvi en els seus estatuts provocant la desaparició dels clubs filials i la seua conversió en equips B, emportant-se per davant el nom i la història d’un bon nombre d’entitats.

La temporada 1993-1994 té com a protagonista involuntari el Gandia B. La dimissió del president Paco Sapena al començament del campionat provoca el col·lapse i la marxa de quasi tots els integrants del primer planter, incloent-hi l’entrenador Damián Castaño.
Alberto Pina es converteix en nou president i confecciona un equip de circumstàncies integrat per una majoria de jugadors del filial, que milita a la Primera Regional. L’equip, entrenat per Toni Bataller, aconsegueix finalment, in extremis, la permanència a la Tercera Divisió.

L’ any 1994 torna Ignacio Avilés a la presidència per rescatar un club a la vora de la desaparició. Els seus objectius en aquesta segona etapa seran sanejar  una entitat endeutada, portar el primer equip a Segona Divisió B i potenciar la pedrera blanc-i-blava. Els tres objectius aconseguirà complir-los…

A la temporada 1994-1995 el Gandia B es proclama subcampió de Primera Regional grup 4 només per darrere del Beniopa, aconseguint els dos equips de Gandia l’ascens a Regional Preferent. El filial gandià, entrenat per Enrique Cuñat, realitza un gran final de temporada que li permet avançar en la taula al clar favorit, l’ Ontinyent B.

Entrenat pel mite blanc-i-blau Domingo Pomar, el Gandia aconsegueix la permanència al seu debut a la Regional Preferent (1995-1996), amb  un planter que compta amb jugadors com Ximo, Santos, Carlos García, Javi Sabater, Fernando Peiró o Ausiàs Solanes. Els gandians finalitzen en 17a posició amb 42 punts, un lloc per damunt del Beniopa, entrenat per un altre mitic com Sorribes, que amb 33 punts no pot evitar el descens. Sorribes, justament, dirigirà el Gandia B a la següent temporada substituint Pomar.

La segona meitat de la dècada dels 90 constitueix una altra època fructífera per a la pedrera blanc-i-blava, amb un filial habitual de la Regional Preferent i un juvenil que aconsegueix ascendir a la temporada 1995-1996, per primera vegada, a la Divisió d’Honor, la màxima categoria juvenil. D’aquella època sorgiran jugadors tan importants per al primer equip com Ignacio Català, Jesús Naveiro, Juanma Salcedo, Rubén Brines, Rafa Gomar, Luisja, Chamorro o Iván Vidal.

El Gandia B militarà a la Regional Preferent fins  la campanya 2003-2004, convertint-se en les següents temporades en un clàsic de la Primera Regional, habitual de les primeres posicions encara que, normalment, lluny de la lluita per l’ascens.

A la temporada 2011-2012, seguint l’ estela del projecte il·lusionant del primer equip que presideix Benjamín Sanz, es confecciona un filial que té la particularitat de comptar a les seues files amb tres prometedors joves: Joan Juárez, Mauro Melo i Francesc Borràs. Es tracta, respectivament, dels fills de tres clàsics ex futbolistes dels 80: Juárez, César Melo i Franco Borràs. Els tres entrenen amb el primer equip i juguen amb el filial amb l’ objectiu de lluitar per l’ascens. Però, encara que l’equip comença bé el campionat, el projecte s’acaba esvaint a la segona volta al mateix temps que el primer equip col·lapsa a la Segona B i acaba descendint de categoria.

El Gandia B, en ple procés de descomposició del club, disputarà la seua darrera temporada a la campanya 2013-2014 amb un equip de circumstàncies que aconsegueix sumar només 4 per punts i acaba últim a la classificació de Primera Regional.

Desitjant, si les circumstàncies esportives i econòmiques ho permeten, el retorn del filial del Club de futbol Gandia (seria molt bonic rescatar el nom de l’ històric Gandiense), aprofitem estes línies per fer un homenatge a aquells que van defensar els colors blanc-i-blaus al penúltim esglaó de l’organigrama esportiu del club.
Perquè tots ells, els que van aconseguir arribar al primer equip i els que van somniar amb fer-ho i van quedar al camí, tots, formen part de la història del Club de Futbol Gandia.

FONTS:
– Llibre «CF Gandia 50 Aniversario 1947-1997» (Fernando Peralt).
– Llibre «Un recorregut per la memòria. Des d’ Oliva i el Futbol» (Evarist Falgàs).
– Llibre «Historia del Fútbol Valenciano 1910-1995.» (Fernando Peralt).

Recordando Gandia con Paco Martí (Facebook).

arquero-arba.futbolme.net
futbol-regional.es
lapreferente.com

Gràcies per la col.laboració a Gaby Rodríguez.