Fútbol en la Ribera del Serpis.

Juan Ramos Machado va nàixer a Río de Janeiro el 1935. De la seua trajectòria futbolística al Brasil no hi ha massa
informació, però se sap que va jugar al Madureira, un club modest de la Primera Divisió del campionat de Rio de Janeiro, i que va ser convocat en una preselecció de l’equip nacional brasiler.
És ben probable que, en una de les nombroses gires que realitzaven els equips sud-americans pel continent europeu i que servien d’ aparador per a molts jugadors, el València CF detectara qualitats per incorporar-lo a les seues files. Era la temporada 1957-1958.
El ben cert és que Machado no responia a l’arquetipe de jugador brasiler (era blanc, corpulent i no gaire tècnic) però gaudia d’un potent tir i de registres golejadors interessants.

A la davantera de l’equip valencianista la titularitat estava cara, més encara després de l’arribada d’un altre brasiler, Walter, que es convertiria en ídol de l’afició valencianista.  Machado no va jugar gaire, 12 partits de lliga, en la seua primera temporada, però va presentar un balanç golejador gens menyspreable (9 gols).

La sort somreia a Machado en la seua segona temporada, aconseguint, ara sí, la titularitat, però, malauradament, una lesió de fèmur el deixava fora de l’equip. Quan es recuperà, fòra de forma, no va contar pràcticament per al seu entrenador, el també brasiler Otto Bumbel. D’ aquesta manera la seua tercera temporada al València (1959-1960) va estar pràcticament inèdit i, amb tan sols 3 partits jugats, l’equip «ché» decidia donar-li la baixa.

Machado hagué de marxar a la Segona Divisió per defensar el Terrassa, però sense gaire fortuna. El jugador carioca debutà a la segona volta obtenint 4 gols que van ser completament insuficients per poder evitar que l’equip egarenc acabara últim classificat i descendit de categoria.

A la temporada 1961-62 el CF Gandia estrena nou president en la figura de José Olivares. El màxim mandatari gandià decideix confeccionar, sense estalviar en diners, un equip supercompetitiu amb l’objectiu d’ aconseguir el somni, frustrat en temporades anteriors, de l’ascens a la Segona Divisió.

Així, recalen a la capital de La Safor un grapat d’excelents jugadors que havien militat a Primera. Arriben Ventura i Pla, exjugadors del València, també Mezquita, procedent de l’ Elx, però sobretot el davanter Fuertes, un altre ex-valencianista que va jugar 9 temporades a l’equip ché.
Justament la presència de Fuertes, amb el que va coincidir al València, i el gran equip que s’havia confeccionat, foren importants per a convèncer el nostre brasiler Machado de tornar a València i acceptar l’oferta de l’equip saforenc.

Prompte l’equip blanc-i-blau demostrà el seu potencial i s’instal.là a la primera posició de la taula.
El Camp del Montdúver es convertí en un fortí on el Gandia solia superar sense gaire miraments els seus rivals. Tan sols tres equips van evitar la derrota, aconseguint arrancar un punt del camp gandià: els dos principals rivals en la lliga, Alcoyano i Castelló, i el veí, la UD Oliva, que va visitar el nostre feu extremadament motivat per allò de la gran rivalitat entre les dues principals poblacions de La Safor.

La il·lusió futbolística per aquest potent CF Gandia s’estenia per tota la ciutat i riuades d’aficionats recorrien, cada dos diumenges, el Paseo Luis Belda (actual Passeig Germanies) per dirigir-se al Camp del Montdúver, situat a l’actual carrer Benicanena, en el limit entre Gandia i Benirredrà, per veure a aquella davantera màgica integrada per Fuentes, Pla, Fuertes, Beneyto i el brasiler Machado.
El Gandia, com no podia ser d’ una altra manera, es va proclamar brillant campió de Lliga, i a més màxim golejador del grup 9 de Tercera Divisió, amb 76 gols.  Després de temporades d’infortuni a València i Terrassa, Machado tornava a gaudir del futbol i contribuïa amb els seus gols a portar endavant el seu equip.

Però, per aconseguir el somniat objectiu de l’ascens, faltava superar dues eliminatòries de promoció a la Primavera de 1962.
El sorteig va voler que el primer enfrontament fora davant el campió Andalús, l’ Algeciras CF.
Al partit d’anada, disputat a casa, les condicions climatològiques li jugaren una mala passada als gandians. La pluja, incessant i abundant, convertia en un fangar impracticable el terreny de joc (l’ herba en aquell camp es reduïa a tímids, quasi anecdòtics, brots) dificultant la tasca golejadora a la davantera blanc-i-blava, que no va poder perforar la porteria contraria. Per si no n’hi hagués prou, en les acaballes del partit, dues accions infortunades provocaven dos gols visitants que donaven la victòria a l’ equip foraster.

Els gandians acudiren a Algeciras una setmana després conjurats en aconseguir la remuntada, però no van poder passar d’un empat a 1 gol, clarament insuficient. El Gandia quedava compost, eliminat i sense ascens.

Machado, amb problemes de sobrepès, va acomiadar, amb l’amargura de l’ ascens frustrat, la seua trajectòria esportiva, penjant les botes quan encara no havia complit  28 anys. El final de temporada, a més, estigué marcat per un final tràgic: el seu amic, compatriota i excompany al València, Walter, moria en el mes de Juny de 1962 en un accident de circulació al Saler.

Machado es va casar a València, on fixà la seua residència, fins que el primer dia de l’ any 2004 moria amb 68 anys d’ edat. En l’ Estadi de Mestalla es pregaria un minuto de silenci abans d’ un partit València-Villareal.

El futbolista restà en el record del València (va ser el primer jugador brasiler en jugar amb l’ equip ché), però també en les fulles grogues de la història d’ un equip gandià que en la temporada 1961-1962 va somiar amb l’ ascens amb aquell gran equip que incloia, fins i tot,  un jugador brasiler internacional (o quasi).
Un equip, el nostre particular «Dream Team», que jugava a un estadi de nom dificilment més apropiat.  Un estadi que ja no hi és, als afores de Gandia, rodejat de tarongers, que acollia partits que tenien, com a magnífic teló de fons, la silueta dibuixada al cel de la muntanya de La Safor,  del Montdúver.

---